Ferran Torrent, novel·lista: “Mazón és un irresponsable i crec que ho pagarà per la via penal”

L’escriptor presenta el seu últim llibre, ‘El jo que no mor’ (Columna), a penes tres mesos després que la DANA arrasara el seu poble: “L’alerta, quan arriba, ja tenim aigua dins de les cases”

L’escriptor Ferran Torrent (Sedaví, 1951) presenta la seua última novel·la a penes tres mesos després que la DANA del 29 d’octubre passat arrasara el seu poble. El jo que no mor (editada en valencià per Columna i en castellà per Destino) narra les aventures del falsificador Regino amb un agent del Mossad, amb jerarques franquistes i amb altres delinqüents comuns de la València del 1966. 

En aquesta entrevista amb eldiario.es –celebrada en el restaurant Birlibirloque, a tocar d’El Ventorro, dos establiments que Ferran Torrent coneix amb detall– el novel·lista explica com va viure la inundació de sa casa i resumeix l’actitud del president Carlos Mazón: “Jo crec que la paraula és frivolitat”. 

Què t’interessa de València com a escenari en el franquisme per a les teues novel·les?

Quasi totes les meues novel·les estan ambientades a València, però des de fa un temps m’agrada molt ambientar-les, perquè ja semblen novel·les històriques, en els anys 60. L’última novel·la era el 68, aquesta és el 66. Em sembla que és una època interessant, en el sentit que entra molt de turisme. Per a mi (no soc historiador, evidentment) ací ja comença un poc la Transició. És a dir, els militars ja no estan en els ministeris, venen els tecnòcrates, venen els turistes, necessiten les divises, però, al mateix temps, els turistes porten un altre tipus de mentalitat i de costums. Després està el marc de la Guerra Freda, que per a mi és molt interessant. He llegit moltes novel·les sobre la Guerra Freda, però és inacabable. Pots fer infinites novel·les sobre la Guerra Freda, perquè hi ha tants angles per a jugar-hi, aquest context per a mi és fabulós.

Què t’atrau de l’espionatge?

M’agrada molt la novel·la d’espionatge ben feta, no parlem d’Ian Fleming i James Bond, que això com a espectacle està bé, però la novel·la que m’interessa és una novel·la que m’explique la geopolítica i, també, la condició humana dels espies, això també és important. Hi ha espies que han canviat rumbs de la història, com Richard Sorge, a qui Stalin no va fer cas, però va ser un espia molt important. Aquest tipus d’espionatge; per exemple, el cap de l’espionatge de l’Alemanya Oriental, Markus Wolf, aquest tipus d’espies m’agrada molt, perquè acaben definint el rumb d’una societat, amb la seua intel·ligència i gosadia. 

Com era València per a tu des de Sedaví?

Nosaltres, com que vivíem a Sedaví, teníem una ànima dual. D’una banda, teníem la mentalitat rural, però València era l’espai d’impunitat. Si fumaves al poble i et veia el capellà o passava el municipal o l’alcalde o qui fora, et denunciava. Però tu venies ací i anaves fumant pel carrer de la Pau i ningú et coneixia. Per a nosaltres era un espai d’impunitat molt important, teníem també una ànima urbana. A peu a València era una hora. En una hora entraves en un altre espai. 

Amb quins elements et documentes per a escriure les teues novel·les?

Les pel·lícules que es feien, actors de l’època, cançons, que potser pots usar o no, però el marc és molt important. Si t’enxampen, ja no es creuen la història. Que se la creguen o no, és igual, l’important és que entres en la història, que te la cregues, perquè és evident que València no pintava res en la Guerra Freda. Però el marc, sí, ser un poc rigorós amb això. Li dones un marc real, al marge que l’argument siga el que tu vols triar. 

Així i tot, de tant en tant, passen coses importants a la ciutat.

València va ser important, perquè va ser capital de la República un temps, però crec que en la postguerra va començar la decadència, perquè es va folkloritzar. I, amb l’arribada de la democràcia, sempre s’ha dit que hem sigut la tercera capital de l’Estat, però ara som la segona comunitat pitjor finançada. Ací hi ha una responsabilitat de tots els partits polítics, fonamentalment dels anomenats valencianistes. No pintem res i s’ha vist ara en la DANA. Això passa a Madrid, a Euskadi o a Catalunya i no estan quatre mesos que encara vas pel meu poble i veus cotxes abandonats o polígons que no funcionen. Això manifesta un fracàs de la classe política valenciana, lamente dir-ho però és veritat. Si no crees problemes polítics, et perden el respecte, és evident.

Com està Sedaví hui dia? 

L’aparença del poble és millor, encara queden moltes plantes baixes de què se’n va anar la porta i estan destrossades, en el [centre comercial] MN4 encara queda moltíssim, era un pol comercial de llocs de treball i negocis molt important. Però veus la gent gran que els ha canviat l’aspecte. En quatre anys han tingut una pandèmia i una DANA brutal. La terminologia correcta és DANA, riuada o barrancada, però l’efecte és de tsunami. En compte de vindre de la mar, ve de l’interior, però això és un tsunami. A Europa deu ser de les dues o tres tragèdies més grans que han passat. 

Què recordes del dia de la DANA?

Vaig tindre molta sort, perquè el dia anterior, dilluns, havia tingut un dinar que va acabar a les 18.30 o a les 19.00. Si m’arriba a passar el dimarts, hauria tingut un gran problema, perquè, com que no plovia, hauria volgut arribar a casa amb cotxe i m’hauria trobat amb el que em vaig trobar, amb el que va ser. Aquell dimarts vaig convidar quatre o cinc amics meus a una paella i, com que feia tan mal oratge, havia deixat el cotxe en l’aparcament de la plaça i ja no el vaig tornar a veure. Me’n vaig anar a casa cap a les 17.30 i, a les 19.00 o 19.30, em telefona un amic i, parlant amb ell, veig que comença a entrar aigua per davall de la porta. Què passa, si no plou? Òbric la porta i ja em costa tancar-la. Me’n vaig al corral i eixia l’aigua pel desguàs, pel vàter com una font, no m’ho podia explicar. Telefone a l’alcalde i el pobre, amb una veu de descoratjament, em diu: “Ferran, està el poble inundat”. 

Què vas fer?

Vaig començar a agafar el que necessitava per a anar-me’n dalt: la tauleta, l’ordinador, aliments, el que vaig poder salvar de roba, que en va ser poca. Va ser molt ràpid, en mitja hora es va posar en mig metre d’aigua. Baixava, tenia unes botes d’aigua que no havia usat en la vida i, quan l’aigua es ficava en la bota, ja no vaig baixar. Estava al balcó, com tota la gent, mirant com el carrer anava amb mig metre d’aigua. Va començar a baixar i, quan va baixar més baix del que era l’entrada de casa, vam obrir les portes perquè isquera l’aigua i va quedar el fang. Això ja forma part del meu caràcter, quan una cosa la veig perduda, ja no em preocupe. Està en el teu instint salvar, però va arribar un moment que vaig dir: no hi ha res salvable. Amb un pam de fang, s’ha perdut tot.

Vas perdre material literari?

La novel·la estava entregada i corregida. Imagina’t que em falta un terç de la novel·la, no l’hauria poguda acabar. Ho hauria deixat passar tot i, quan tinguera tota la casa arreglada, m’hauria posat a treballar. És impossible treballar en aquest estat d’ànim físic i mental. Estàs desolat de veure que la casa la tens perduda. 

I què va passar quan va baixar l’aigua?

Em passa una cosa molt còmica, perquè l’aigua s’havia emportat les trapes de les clavegueres: fique la cama i em raspe tota la cama, el que em faltava. No fas cas d’això. Veig els cotxes en la plaça amuntegats, me n’hi vaig, veig el carrer Gómez Ferrer aquell icònic amb tots els cotxes, em diuen ‘ha mort tal’, i dic: ‘he tingut sort’. Ni em recordava del meu cotxe. Després comence a recordar-me de la nau que tinc als afores amb la meua germana. Me n’hi vaig cap, no podia arribar pel fang. Quan em vaig assabentar de tot, vaig pensar: he tingut sort.

Què vas pensar quan vas saber que Mazón allargava el dinar del dia dels fets?

Vaig pensar en la mediocritat tan enorme que hi havia en el Govern autonòmic. No sols la mediocritat, sinó la irresponsabilitat Quan m’assabente que ha estat en un dinar, que després del dinar, encara hi ha una hora i mitja que no se sap res, això és una irresponsabilitat tremenda, perquè l’Aemet ja va dir les alarmes. L’alerta, quan arriba, ja tenim aigua dins de les cases. I aquesta és l’alerta de la Generalitat. Quin és l’òrgan que mana? La Generalitat. La que mana és la Generalitat. El primer que pense és: si cauen mil litres d’aigua a Sedaví, jo no hi tinc res a dir. Si no plou i ve un desastre de l’interior, ací hi ha una mala gestió, seguríssim. Pel que deia dels valencians que manem molt poc, supose que ara faran obres per, si ve el mateix, poder evitar-ho. Resulta que fa 20 anys que les haurien d’haver fetes, aquestes obres, i no es van fer. 

Què opines de l’actitud de Mazón?

Èticament, l’actitud de Mazón no hi ha per on agafar-la. Després hi ha errors de l’Estat, de la Generalitat. El que ha tingut familiars morts, diu: és que aquest paio estava dinant. Jo he perdut la casa, el paio estava dinant, i em cabrege. Però hi ha gent que ha perdut dos membres de la família i, si s’avisa amb temps (pugeu tots), se salven moltes vides. 

Al meu poble hi ha un cas extraordinari d’un paio que s’agarra a un arbre i un altre que s’agarra a un arbre davant. Va estar quatre o cinc hores agafada a l’arbre, el de davant se l’emporta l’aigua, que a més el coneixia. La dona mirant i dient-li ‘aguanta, aguanta’. El conec, però no vull parlar amb ell, perquè supose que deu estar supertraumatitzat. Aquesta persona què pot pensar de Mazón? És terrible, de veritat. 

Ets autor d’una famosa trilogia que reflecteix, entre moltes altres coses, el pòsit del zaplanisme en la societat valenciana. Com veus el fill polític d’Eduardo Zaplana?

Jo crec que són iguals. Només pensen en el negoci. Les notícies que tinc jo és que, quan telefona a l’alcalde de Cullera, li parla del ‘projecte Manhattan’. Imagina’t un paio parlant del ‘projecte Manhattan’ quan ja hi ha morts en aquell moment. No em puc creure que li diuen que ja hi ha morts i no fa cas. Això és increïble, no m’ho puc creure. Hauria d’haver-hi una jurisprudència que algú que faça això, fora ja. En un cas així, hauria d’haver-hi una institució, absolutament justa, evidentment, i que no dure ni un minut. És molt bèstia. Pel que fa a la manera de governar, és igual. Poden fer una gestió desastrosa i no els passa res mai. 

Veus elements literaris en el dinar d’El Ventorro?

Conec l’amo i un cambrer, que és del meu poble. Veig més una pel·lícula que una novel·la. Una pel·lícula, a més, amb molt de ritme, i si pot ser amb pressupost hollywoodià en el sentit de recrear tota la barrancada, imagina’t els contrastos: un paio que està dinant ací, que pregunta pel ‘projecte Manhattan’. 

Et va sorprendre?

Clar que em va sorprendre. És inimaginable això. Realment què va passar?, que ningú li va telefonar? Pregunte. Com és possible això?

Què opines de l’opacitat que ha mantingut la Generalitat?

No ho entenc. Ací hauria d’haver-hi una institució que l’obligara a dir on estava. Tu creus que el CNI això no ho sap? El CNI ho sap tot, ens controla a tots.

Per què creus que va actuar així Mazón?

Jo crec que la paraula és frivolitat. No puc entendre de cap de les maneres que en el moment en què hi ha morts, no sols ell, sinó que ningú sàpia res, és impossible això. No puc entendre-ho. Ningú l’avisa? I si no l’avisen, no fa cas o no li dona importància? És pitjor encara si estàs avisat i no fas res, és molt pitjor. Seria un irresponsable total. Han donat diferents versions i cap encaixarà. L’única versió possible és que és un irresponsable i crec que ho pagarà per la via penal. Hi ha advocats dels afectats, igual m’apunte ací. 

Quan creus que podràs tornar a una certa normalitat per a continuar escrivint?

Sent optimista, al final fi d’abril. Totes les portes interiors de casa que m’han de posar i els mobles, imagina la cua que hi ha. Ara tinc la cuina. Hui m’ha dit l’electricista que aquesta nit ja em funciona la nevera. Ja puc comprar iogurts. 

Com has viscut fins ara?

Dinant fora, desdejunant fora i, per a sopar, entrepans de pernil, que no necessita nevera. Vaig viure a ca Ferran Montesa i a ca un altre amic. Vaig ser refugiat climàtic.