Paterna acaba l’exhumació de grans fosses d’afusellats del franquisme amb més de 1.600 cossos recuperats en 20 anys

Des de l’exhumació del guerriller conegut com ‘el Manco de la Pesquera’ el 2005, fins a la coneguda com la Fossa de la Cultura, han transcorregut pràcticament 20 anys d’exhumacions de cossos de persones afusellades pel franquisme i que es van enterrar en el cementeri de Paterna. Amb aquesta última fossa es tanca el cicle d’excavació de grans fosses de represaliats per la dictadura que van passar la major part pel conegut com a Paredón de España després de la Guerra Civil.

En xifres han sigut més de 1.600 cossos recuperats, dels quals uns 240 han pogut ser identificats, i que han sigut recuperats d’un total de 84 fosses excavades. Així ho explica el president del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica, Matías Alonso, que precisa que s’ha de parlar sempre de xifres provisionals i orientatives, perquè les anàlisis encara treballen en identificacions, cosa que pot fer variar les xifres en molts sentits.

Aquests afusellaments van tindre lloc entre el 1939, quan va acabar la Guerra Civil, i el 1956, quan es tenen registrades les últimes execucions. En total es tenen documentats 2.237 represaliats i 164 fosses, però també és una xifra volàtil, ja que pogué haver-hi execucions no documentades, o fins i tot, que algunes famílies recuperaren els cossos dels seus afins de manera clandestina, cosa que no permet parlar amb certesa de xifres determinades de cossos que es podrien recuperar, apunta Alonso.

Alonso recorda així que, en la primera exhumació que es va fer, es va actuar amb un cert rebuig social, fins i tot de formacions d’esquerres que ara promocionen aquesta tasca de recuperació de la memòria. Però des que es va encetar aquesta acció pionera, han sigut molts els que s’hi han unit. A més, també ha canviat molt el perfil de la persona que promou aquestes exhumacions. Matías Alonso explica que, inicialment, eren persones majors que vencien dècades de silenci imposat per la por, molts fills, familiars directes, que afirmaven que no els movia gens d’interés polític, només donar sepultura digna a un pare. “Però amb el temps són persones més joves els que han volgut recuperar aquestes restes ja amb consciència política i moltes vegades amb un parentiu més llunyà pel pas del temps, perquè molts fills ja han mort”, apunta.

Amb el pas del temps també s’ha passat de fer una faena amb discreció a celebrar cerimònies d’homenatge. Precisament enguany es compleixen 10 anys dels primers actes públics en què es rescabalava la memòria dels afusellats amb esdeveniments carregats de dignitat.

Aqustes fosses comunes destaquen per ser grans enterraments de sacas, és a dir, execucions col·lectives de represaliats. Alonso assenyala que hi ha fosses que són “autèntics avencs, fins amb sis metres de profunditat, eren pous”. A més, afig que algunes es van dur a terme per a fer “homenatges”, com la que va tindre lloc el 14 de juny de 1940, amb motiu de la presa de París per part dels nazis. Es tractava d’una “màquina de matar”, assenyala Matías Alonso, que recorda que, a vegades, els afusellaments es feien per torns, i els que havien de ser executats veien com es passava per les armes abans altres persones, i contemplaven així quin seria el seu futur immediat.

La Fossa de la Cultura

L’última ‘gran fossa’ que s’ha exhumat en el cementeri de Paterna ha sigut la coneguda com la Fossa de la Cultura, perquè entre els seus noms més destacats n’hi havia de vinculats al món cultural, unes execucions que es veien com un “escarment”. No obstant això, a més, entre elles hi havia mestres, periodistes, representants d’entitats, alcaldes, regidors i gent vinculada al món de la justícia.

Es tracta de la fossa 114, en què s’ha documentat un número teòric de 202 afusellats, però d’on se n’han tret 176, i d’ells se n’han identificat fins ara 30. Aquests cossos es van lliurar als familiars més pròxims en un acte que va tindre lloc diumenge passat.

Entre els noms destacats d’aquesta fossa estava el de l’editor de La Traca, Vicent Miquel Carceller; el magistrat de l’Audiència Provincial de València, Luis Cisneros; el secretari de l’Ateneu Mercantil de València, Isidro Escandell, militant socialista i també vicepresident de la Diputació de València i diputat socialista; o el dibuixant de La Traca Carlos Gómez Carrera, conegut com a Bluff. S’hi sumen mestres i alcaldes de l’època en localitats valencianes com Foios, Godella. Entre ells està també Manuel Contreras García, avi patern de Carlos Contreras, secretari de la junta directiva de l’Associació de Familiars de Víctimes de la Fossa 114 de Paterna.

Però amb la faena feta no s’ha tancat del tot la possibilitat de trobar més executats, així també s’han trobat enterraments individuals o amb un nombre molt més curt de represaliats. Alonso afirma que “n’hem trobat algun que va ser executat simplement amb un tir de pistola en el clatell”, i alguns es van fer de manera certament clandestina.

I aquestes persones que encara no s’han recuperat són les que han de centrar l’atenció ara. Perquè Matías Alonso adverteix que “hi ha un perill que tornem arrere amb les lleis de la concòrdia que presenten ara els governs de dretes”. Afirma que “el seu objectiu és callar els familiars. Diuen que busquen posar fi al rancor i la discòrdia, però la llei sibil·linament vol reescriure la història i donar normalitat al franquisme evitant que es retiren els vestigis de la dictadura”.