Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

El clam de Peppino

Al jardí interior de la casa de Blanqueries, un obelisc el recorda: “Roma 1884-València 1916”

0

M’agrada la pinzellada ampla, llarga, lluminosa de Peppino Benlliure. En realitat, entre el pare Josep Benlliure i ell hi ha una evolució clara: des del gust pel detall, per la garlanda, fins a la imatge esfumada, boirosa, però plena de llum, com un matí d’estiu, quan la calor comença a desdibuixar els encontorns de les coses. Peppino és a vessar de llum, enfront de son pare, que tant gaudia amb les escenes tenebroses, d’un barroquisme asfixiant, sovint de contingut històric, recarregades i rocambolesques. Peppino fuig del bigarrament patern, i de vegades la seua síntesi de colors és tan atrevida que quasi el vegem a un pas de l’abstracció. Què en pensaria son pare Josep? Estava orgullós d’ell, això és segur. Havia nascut durant la seua estança a Roma, i aquell fill li recordava la ciutat eterna. I per això el seu nom familiar de Peppino, és a dir, Giuseppino. 

Peppino va pintar molt amb Sorolla, que li va arribar a tindre un afecte sincer. Jo estime de manera especial les vistes de la Villa Doria Panphilj, aquells verds evanescents i aquells colors siena. També tenia una estranya predilecció per pintar els via crucis dels calvaris dels pobles: recorde el calvari de Bétera i el de Serra, però en va fer més, com a estudis, o com a quadres ja més treballats, animats per alguna figura humana, del nostre paisanatge més pregon. Aquelles torretes, amb les teules blaves, en grup o solitàries, són molt seues. Són una marca, un encuny peppinesc. 

A Blanqueries es conserva la casa de la família Benlliure. Hi regna una tristesa general, al davant del fill perdut, que era la seua gran esperança, la culminació del gran èxit de la nissaga. Peppino podria haver estat el nou Sorolla. Un èxit truncat per la desgràcia, per una mort tan precipitada, tan dolorosa, d’una tuberculosi mai acabada de curar. Al jardí interior, un obelisc el recorda: “Roma 1884-València 1916”. Entre quatre grans xiprers, que creixen una mica abandonats. Tot embolcallat per una macilència general. Per un lament, per un clam que resa pel malaguanyat Peppino.

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas
stats