La portada de mañana
Acceder
Los países más vulnerables al coronavirus están en América Latina y Europa del Este
Los seguros privados de salud se hacen fuertes en Madrid
Opinión – Contra la ignorancia, siempre, por Antón Losada

Amb Germà Colón, parlant de Castelló

No puc saber ara mateix quan vaig proposar a Germà Colón, amb qui tenia una bona relació personal, de fer-li una llarga entrevista que havia d'aparèixer en un llibre independent. Devia ser cap al 1998 o 1999. Ho va acceptar de seguida i començàrem a intercanviar qüestionaris i respostes, ell des de Basilea encara, on estava com a catedràtic emèrit, i jo des de València. Per les raons que fóra, l'editorial que havia de publicar aquells materials i que els havia acceptat en principi, no va mostrar bastant interès a formalitzar l'encàrrec i la idea es va frustrar.

Ara, en saber la mort del gran savi, m'ha semblant que un bon homenatge immediat serà reproduir dues de les respostes que m'envià, completament inèdites fins on sé —si no és que ell les utilitzà en alguna ocasió— i relacionades amb els seus inicis d'estudiant a Castelló de la Plana, el seu "poble", que enyorava i estimava amb una forta passió. El text que reproduesc és el que m'envià. Només hi he introduït alguns punts i a banda, per facilitar-ne la lectura.

La primera pregunta que ara rescate era «Com et vas descobrir filòleg?».

La seua resposta:

«Vaig cursar el batxillerat a l'Institut Ribalta de Castelló (no n'hi havia cap altre), segons el pla de Sáinz Rodríguez, del 1939 al 1946. Primer m'agradava la Física i Química, que ens ensenyava un professor de València, el qual es deia don Roberto Feo García: jo omplia la casa de botelletes per fer experiments. Però un bon dia aquest senyor va tornar a València, i vingué una espècie de ninot que em va llevar les ganes de seguir amb la química.

Aleshores vaig decantar-me per la Història, que Lluís Querol Rosso ens donava i ens la feia atractiva, era el germà del famós pianista Leopold Querol. Ell em va regalar el seu llibre sobre Las milicias valencianas.

Altres professors com l'extraordinari Eduard Valentí Fiol, de llatí (que vingué a Castelló castigat "por rojo separatista"), o Enric Armengot Usó, de grec, també van contribuir a fer-me agradoses les assignatures de Lletres. Però vers la fi del batxillerat la matèria que més m'encisava era la de Llengua i Literatura, i quan vaig decidir d'estudiar Filosofia i Lletres, la meua intenció fou de dedicar-me a la Literatura. Només que a Barcelona em feren perdre l'entusiasme per aquesta assignatura».

A continuació li vaig preguntar per la gent de la Societat Castellonenca de Cultura i els seus primers contactes amb aquell cercle tan admirable i singular. Em respongué això:

«La conexió amb la gent de la Castellonenca (o els "sabuts", com diu la gent del meu poble) em fon facilitada per En Lluís Revest.

I voldria parlar d'aquest home de qui tinc un gran record. Crec que el gust per la literatura li'l dec a ell. Revest era arxiver i bibliotecari de la Municipal de Castelló, però al mateix temps era auxiliar de Llengua i Literatura a l'Institut, i quan faltava el catedràtic venia don Lluís, que era una bellíssima persona i no castigava mai ningú. Això ho aprofitàvem per fer soroll i gresca durant la classe. Ara bé, al tercer curs el vam tindre durant uns mesos i ens explicava anàlisi gramatical: subjecte, complement directe, complement indirecte o circumstancial, etc. Tot això en castellà, no cal dir. Però aleshores ens féu comprendre quina significació tenien aquests térmens i llur correspondència amb el nominatiu, acusatiu, datiu i ablatiu del llatí. Perquè l'assignatura de llatí, que durava set anys, fon al començament la cosa més repulsiva del món. Vam passar-nos tres anys repetint allò de les declinacions "rosa, rosae" o de la conjugació, subjuntiu de sum és "sim, sis sit" i no sabíem per a que servien eixes tirallongues. Fon Lluís Revest qui ens en va fer veure la utilitat. Sempre li n'estaré agraït. També ell és qui em va fer descobrir les lletres valencianes: Ausiàs March, Corella, Llorente. I ell tenia molt clar que aquests clàssics eren clàssics catalans, encara que en digueren valencià o, com volien alguns, "dialecto".

De la mà de Revest vaig entrar a la Societat Castellonenca. Allà, a un pis damunt de la Biblioteca Municipal, al carrer Major, es reunien una volta a la setmana els senyors Àngel Sánchez Gozalbo, Lluís Revest, el botecari [Manuel] Calduch, de vegades venien també l'historiador Francesc Esteve i don Carlos González Espresati, que era l'ànima poètica castellanitzant. Quan ell arribava, es parlava en castellà, i a mi —que no tenia cap mania catalanista ni res— això em produïa un gran desfici i les seues coses de poesia les trobava coentes.

També hi venia i escoltava com jo un jove Sánchez Adell, qui avui és el director de la Societat Castellonenca. En aquelles tertúlies sentíem parlar de llibres, de les normes de transcripció de texts llatins medievals dictades pel CSIC, i que provocaven un refús total (crec que des de la Castellonenca hom s'adreçà a Mossèn Josep Vives, de la Biblioteca Balmes de Barcelona, per mostrar la disconformitat amb aquelles normes). Allà vaig sentir parlar de les recerques de Josep M. Madurell i Marimon i de la seua descoberta que el pintor Francesc Ribalta no era de Castelló sinó de Vic, i de moltes coses més. Aquella gent era ben generosa, i es passaven les troballes que feien a l'arxiu i sempre hi vaig veure molta cordialitat».

Jo crec que Colón, al llarg de la seua vida, va transmetre també aquell esperit de generositat intel·lectual i de cordialitat personal que moltes persones recordaran, recordem, ara mateix.

Etiquetas
Publicado el
23 de marzo de 2020 - 13:07 h

Descubre nuestras apps

stats