Francesc Viadel: “Amb 'Abisme' volia fer una història de la fragilitat humana”

L’escriptor i periodista Francesc Viadel  (Algemesí, 1968) va presentar a València dimecres passat Abisme, el seu últim llibre, editat per Vincle. Una novel·la realista sobre el dolor de la caiguda humana, en el sentit més total. Viadel havia presentat prèviament també el llibre al seu poble, Algemesí, on justament aquests dies ha sigut la Festa Major.

Després de quinze anys sense visitar les festes d’Algemesí —Viadel viu i treballa a Barcelona—, i amb la destrossa ocasionada per la dana del passat octubre, a l’escriptor valencià li costa reconéixer el seu poble: “Ha canviat molt, hi ha uns contrastos i unes diferències socials i de classe molt més marcades que quan jo era menut”. Francesc Viadel recorda que quan era un xiquet tothom ballava i eixia en la festa: “Avui hi ha molta gent al poble que viu totalment aliena a la cultura i la festa del poble. M’he quedat sorprès de vore com està el barri del Raval després del desastre del fang. Allò és irrecuperable, un reducte per a la droga i la marginació”.

L’escriptor va presentar dimecres passat la seua obra a la llibreria Arribada, al carrer de l’Hedra, just darrere del Mercat Central, una part de la ciutat de València on darrerament s’ha construït bastant i s’han urbanitzat places i placetes. Fa una ponentà de por i fem una volta a la recerca d’una cafeteria fresca on beure res, conversar i fer algunes fotografies. Ens diu que li costa reconèixer el barri, igual que la plaça de la Tapineria. És el que té el pas del temps, ho transforma tot. És també el temps i la constància, allò que l’ha dut a ser avui un escriptor consolidat. Diverses novel·les, llibres de periodisme, assaig i, sobretot, molts articles, reportatges i entrevistes, centenars.

Tornem a la llibreria a les set en punt. La gent ja hi espera i no deixa d’entrar-hi més gent. El local, petit i sense aire condicionat, està de gom a gom, falten cadires, sobren graus de temperatura. I com diu Manolo Gil, l’editor de Vincle, “poques vegades es veuen tants escriptors junts en una presentació”. No li falta raó. Viadel convida i convoca. És un escriptor valorat que troba caliu i ressò cada vegada que torna a casa seua. Un home d’ofici, escriu i escriu, no sé si per guanyar-se el cel, tan car i inaccessible, però sí per guanyar-se la vida. Escriu i comparteix la seua experiència i bagatge amb els alumnes de periodisme en Blanquerna, la facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull, a Barcelona. 

Ens deixem dur de la mà de Viadel cap a l’Abisme, la seua darrera història, una al·legoria del fracàs farcida d’humor negre, realitat i sarcasme. Un relat amb ben poques concessions on el protagonista, Rafael Bodí, toca fons. Tot ocorre poc després de l’esclat de la bombolla immobiliària, 2007-2008, uns temps durs per a uns personatges que malden per salvar la pell en una Barcelona despietada, sòrdida i que mostra una altra cara, allunyada dels tòpics. 

D’on i com sorgeix una història tan crua com la que narra en Abisme?

Abisme la comence a escriure mentalment en la crisi del 2007. Visc el procés de la crisi de manera molt propera, no personalment, perquè conserve feina i casa, però sí de gent coneguda. Recorde haver viscut allò amb molta duresa, com una apocalipsi. L’estiu de 2008 me’n vaig anar a Alsàcia i a Colònia i vaig arribar a pensar en quedar-m’hi perquè tenia una amic que m’hi oferia treball. Jo observava que a Alemanya no passava res, o no amb les dimensions que tenia ací. A casa nostra era molt fort i tot allò em feia pensar sobre la fragilitat humana. 

És una mirada que està molt present en la novel·la.

Sempre he tingut la mirada sobre la fragilitat, i això em ve també del periodisme. He escrit articles i reportatges que reflectien aquesta situació. Aquest estiu he estat treballant com a voluntari en una associació amb persones sense sostre. Jo feia d’enquestador. Els fèiem entrevistes per saber sobre ells: on vivien i on dormien, si tenien algun ingrés o no, si tenien família, si tenien telèfon i lloc on poder carregar-lo, i aquesta mena de preguntes. I vaig flipar amb el que escoltava. Hi ha històries de tota mena i t’adones com de gran és la fragilitat de les persones. Un dia estàs en una banda i l’endemà en una altra. 

Aquesta vulnerabilitat i invisibilitat social estan molt ben retratades al començament de la novel·la: “Sempre he pensat que la desgràcia dels altres és com un cadàver abandonat enmig del carrer per un qualsevol malparit. Cas d’ensopegar amb un ens limitem a passar de llarg i ens imposem l’oblit. Quina altra cosa podríem fer que no fora mirar cap a una altra banda? De fet, som incapaços de concebre en tota la seua vastitud la desgràcia aliena. Fet i fotut, la desgràcia només es allò que els passa als altres i, així doncs, quan veiem un mort, vull dir un d’aquells que encara respira i camina i que, de tant en tant, ens el trobem al cafè de la cantonada o en la cua de la caixa del supermercat o eixint a mitja vesprada d’una llòbrega casa de putes, solem trencar en un sarcàstic somriure”.

El món està ple de morts que caminen. Amb el temps t'adones que l’única etapa feliç sol ser la infantesa, tret d’excepcions. La infantesa és un llibre obert, no conceps la mort, tot et ve donat, tardes en entendre que hi ha classes socials. Però a partir d’un moment, tot es gira i la vida es pot tornar molt hostil, d’una hostilitat brutal. Pense en la imatge del ratolí de laboratori.

Com la que descriu a l’inici de la novel·la?

Sí. Això mateix. 

Diu així: “Ens creiem que podem tenir el control de les maleïdes circumstàncies i mai no ens aturem a pensar ni una sola dècima de segon que, tal vegada, a penes som uns ratolins de laboratori condemnats a fer anar la rodeta de la gàbia fins que un dia, l’últim de tots, els auxiliars del laboratori ens esbudellen i ens submergeixen dins d’un pot ple de formol”.

La novel·la està escrita en clau d’humor negre, de vegades vorejant el sarcasme. Hi ha molta preocupació en aquesta història, però també tendresa. També hi ha moments de tendresa perquè en la dificultat també trobem tendresa. En el rerefons de la història hi ha també una crítica, fins i tot burla en ocasions, de l’alta burgesia catalana, que es mira el món des d’un angle ben particular.

El Viadel periodista beu del novel·lista o viceversa?

Per a mi l’escriptura periodística és important, vital, i en eixe sentit el substrat vivencial està molt present en les meus novel·les. En Abisme he intentat explicar la percepció que jo tinc de la vida, de l’individu en societat i de la fragilitat que l’amenaça i envolta sovint.  En la novel·la hi ha presents totes les pors de les classes poc privilegiades: perdre la feina, un sostre, la parella. La gent amb diners no té aquestes pors o s’hi enfronta d’una altra manera. 

Són temes aspres, ben poc amables, sovint deixats de costat en la literatura actual. Per què creu que ocorre així?

La mirada sobre els pobres no sol reflectir-se en la literatura en català. Els anglesos i els francesos tenen un registre més ample per abraçar la realitat circumdant. I si parlem dels escriptors de Barcelona, només autors com Juan Marsé i altres escriptors en castellà han retratat aquesta realitat. Jo he viscut al barri del Carmel i he conegut moltes realitats socials de Barcelona, de les quals els escriptors catalans no s’han ocupat pràcticament fins ara. 

Què perseguia en Abisme?

La intenció era fer una història de la fragilitat humana. Però la novel·la és també  una al·legoria del fracàs. És l’abisme, com diu el títol, la caiguda i la desesperança. Per què tot ha d’acabar bé? Això és un “cuento xino”. Mon pare quan algú li deia: “mira, eixe acabarà malament” ell contestava: “i tu també acabaràs malament”. A mi mateix m’ho deia. I tenia molt raó, el final no és mai bo. En aquesta història jo volia aprofundir en la meua visió de la condició humana, de les classes populars.

Riem a propòsit de l’anècdota i continuem la conversa. Viadel beu una cervesa, jo un tinto de verano, i Jesús Císcar un cafè del temps. Tenim una conversa distesa i entretinguda. Fa goig. De sobte Viadel ens diu: “Que la vida te encuentre tapeando”, és el lema del local, en una de les parets. El bar es diu “Tapeando”. Cada dia els noms dels bars són més insulsos. 

Com s’enfronta a una novel·la?

Per a mi narrar és una barreja d’imaginació i observació, i això m’ho dona l’ofici, el periodisme. En Abisme hi ha un treball previ de documentació sobre el terreny i molta mirada, però també hi ha molts personatges i noms ficticis d’escriptors, escriptors que no existeixen en la realitat. 

El tema de la llengua, dels registres i de l’ús del castellà i del català, és una altra manera també de reflectir les diferències i els contrastos socials?

Hi ha molt de puritanisme lingüístic, en general. Jo no he inventat res. Em sembla més versemblant fer parlar la gent com realment parla. En les novel·les de Tolstoi els aristòcrates russos parlaven en francès. A la meua novel·la hi ha un personatge extremeny, uns altre colombià o veneçolà i intentava reflectir aquesta realitat social, el sociolecte. Amb tot, crec que l’estàndard català no se’n ressenteix. I això ho he aprés del periodisme. 

Com veu aquest camí d’anada i tornada entre el periodisme i la literatura?

Els periodistes hem entrat en la literatura a poc a poc, a mesura que estàvem preparats, sobretot al País Valencià, perquè ens hem hagut d’ensenyar a escriure en català.

El regust que li queda al lector en llegir Abisme és amarg.

La novel·la és crítica amb la societat actual tal com està plantejada. I intenta avançar-se al que estem veient ara, perquè sospite que de nou petarà tot el tema immobiliari. Venim d’un esclat i anem cap a un altre. D’una catàstrofe, la del 2007-2008 saltarem a una altra. I pel mig no hem aprés res, ni amb una pandèmia. Les desigualtats socials són cada vegada més fortes. Hi ha prou de malestar i crec que anem a una situació molt complicada.

No es mostra molt optimista, Francesc Viadel. Almenys, però, la seua visió de la realitat continua donant-li raons per a escriure i, efectivament, en la vida tot no són flors i violes, i de vegades venen maldades.