El debat sobre els incendis segueix obert

Espere no haver avorrit els lectors amb el debat que hem mantingut el senyor Dalmau i jo en aquest diari sobre els incendis forestals durant la pandèmia. Unes xifres excepcionals al nostre territori, històriques, que mostren com durant els 51 dies de màxim confinament (del 14 de març al 3 de maig) només patírem 4 incendis, que cremaren unes 2 hectàrees. Jo també anuncie que amb aquesta resposta deixe ja la meua aportació al diàleg. Estic d’acord. Els incendis són un fenomen complex i resulta difícil debatre en profunditat en un espai limitat i sense resultar excessivament àrid, però és un repte que cal afrontar. Desitge que siga profitós. També estic d’acord amb més coses que diu Dalmau. Les discrepàncies, raonades i civilitzades, ho són en alguns aspectes, però no en tots. En un debat es manifesten les diferències i de la discussió poden sorgir idees i reflexions d’interés, justament perquè els qui dialoguen s’esforcen en recolzar de la millor manera els seus arguments contrastats. Encara que Dalmau trobe aspectes ideològics al meu article jo no els veig. He procurat no manifestar cap orientació ideològica ni política. Bàsicament he arreplegat dades que no són meues, sinó de tots, les oficials; i n'he deduït coses que semblen lògiques i justificades. D’aquestes conclusions he derivat unes orientacions o recomanacions sobre la gestió forestal al nostre territori. Açò no és de dretes ni d’esquerres, ni centralista ni separatista, ni ruralista ni urbanita. Les idees seran bones o dolentes en tant que estiguen ben fonamentades i resulten útils, res més. Amb els arguments que expose, qualsevol ha de poder jutjar si les propostes són o no pertinents.

Cert que el problema dels incendis és, malauradament, global, però jo m’he volgut centrar i limitar, des del principi, al cas valencià pels següents motius. Primer perquè quan passem a àmbits més grans (estatal, europeu, mundial...) anem afegint més i més variables i quantes més n’afegim, més complexitat acumulem i més difícil serà obtindre orientacions o directrius aplicables directament al nostre territori. En segon lloc perquè el País Valencià és el lloc del qual més informació tenim; amb més luxe de detalls; cosa que ja no passa amb tanta precisió en relació amb altres àmbits. D’ací coneixem bé totes (o moltes) dades; coneixem la història, la seua economia, la seua sociologia, el medi ambient en les múltiples facetes i la seua diversitat segons comarques... Disposar de la mateixa informació en l’àmbit estatal, i ja no diguem mundial, almenys a mi em sobrepassa. En tot cas, tractar tantes dades seria inabordable, de manera profunda, rigorosa i útil, en un espai limitat com aquest. Porte setmanes intentant recopilar dades amb un nivell de detall comparable al dels butlletins mensuals Espurna, de la Generalitat Valenciana, de les altres comunitats autònomes o del conjunt de l’Estat i m’està resultant impossible. Ja no dic si vullguera abastar tot el planeta. No és que no siga important o que no estiga jo interessat; dic que per a fer una bona anàlisi no tinc prou dades i se’n necessiten moltíssimes, amb el màxim detall, sobre les característiques físiques, històriques, econòmiques, socials i culturals que ja són ben diferents entre el País Valencià i Galicia, per exemple, i no diguem entre el nostre cas i Siberia, Canadà, Califòrnia, Austràlia, etc. Deixem-ho per a un àmbit més escaient o si no rebaixarem el debat al nivell d’una conversa de café. El meu interès, en aquest cas, és centrar-me al meu país, on visc i on vull contribuir, encara que siga de la més modesta manera, a trobar fórmules operatives per lluitar contra els incendis forestals, sabent, no obstant, que el procés del canvi climàtic, per exemple, té un abast global, massa global, al qual es pot fer front “també” amb mesures locals. “Pensar global i actuar local”, van proposar fa temps Els Verds.

Mantinc algunes diferències amb Dalmau en relació a les opinions (no fets) de que tenim “massa ” vegetació forestal. En els casos ben evidents, com el cas que ell explica i il·lustra amb una fotografia d’hiper-densitats de pinets menuts després d’una gran regeneració post-incendi, no hi ha res a discutir. És un cas extrem i en això estem d’acord. No és desitjable. Però quan entrem en el tema del “consum” d’aigua que fa la vegetació natural en les nostres muntanyes, pense que hem de ser més prudents a l’hora de dir que “sobra” vegetació. És un tema controvertit científicament i encara en estudi, on hi ha diferències entre autors. Clar que els vegetals consumeixen aigua, com fem tots els éssers vius, però a diferència d’altres usos de caràcter consumptiu que després inutilitzen l’aigua (per la contaminació, per exemple) o la fan inaccessible o poc aprofitable, l’aigua que capten els vegetals passa als seus teixits vius, dotant-los d’humitat i fent que siguen menys inflamables, per exemple, que altres vegetals més secs. La resta acaba tornant a l’atmosfera en forma de transpiració, reincorporant-se al cicle hídric i, fins i tot, fent més humit el micro-ambient local. D'altra banda, una vegetació densa, amb tots els seus estrats, protegeix el sòl fèrtil de l’erosió originada per les pluges torrencials (de les quals tenim al nostre país abundants mostres) aporta matèria orgànica i contribueix a que les capes superiors del sòl tinguen una estructura esponjosa que facilita la infiltració. Fins i tot una densa capa de vegetació pot fer, en determinats casos, però confirmats, que el foc, cas d’incendi, avance amb més lentitud en disminuir la circulació d’aire. Per no parlar dels altres beneficis gratuïts que aporta la vegetació aportant oxigen a l’atmosfera, absorbint CO2, mantenint una rica biodiversitat i altres beneficis més, que ja comencen a mesurar-se econòmicament (i resulten valors, en euros o en dòlars, extremadament elevats). Sense una bona coberta vegetal, ben estructurada, gran part de les pluges de la tardor (i les altres) anirien ràpidament a parar a rius i barrancs i després a la mar, i mentre, arrossegarien grans quantitats de sòl fèrtil que es perdria irreversiblement, no sense ocasionar més danys encara en les cotes baixes del nostre país. Per tant, cal molta prudència i una visió molt integral, de conjunt, abans d’establir massa de pressa que “sobra vegetació”. Per desgràcia, al món, el que està passant és que els boscos segueixen reduint-se i no sols per incendis, sinó per transformacions agrícoles, infraestructures, processos urbanístics i altres intervencions humanes. Els informes de la FAO ho mostren any rere any. La recomanació és, més bé, protegir i millorar al màxim els boscos naturals que s’han pogut conservar, arreu del món i en cada territori. Els boscos no sobren a nivell global, ni tampoc local, tot el contrari.

Per insistir més en “l’excés de vegetació”, Dalmau aporta dades quantitatives (de l’Estat espanyol; estaria bé que foren valencianes, per a millor adaptar-les al nostre debat) sobre l’increment en “metros cúbics de fusta amb escorça”·entre els anys 1975 i 2009. Una primera reflexió al respecte és el seu caràcter tremendament reduccionista i poc afinat, a l’hora de l’anàlisi. Reduir un bosc a tones de fusta resulta molt simplificador i empobridor. A més, no considera el sotabosc; un component essencial dels boscos mediterranis, tant important o més que els arbres, i cada vegada més essencial, donat que amb el canvi climàtic en alguns llocs (no en tots, clar) no hi podrà haver arbres sinó únicament arbusts i els haurem de conservar com la vegetació forestal més valuosa que podrem tindre. En segon lloc, considerar només aspectes quantitatius i no els qualitatius resulta també molt pobre. No ens indica res sobre quines espècies, ni amb quina estructura, amb quina diversitat, amb quin estat de conservació, en quines etapes d’evolució successional es troba la vegetació, etc. Les dades numèriques així, sense més, ens aporten una informació poc útil. Finalment, falta el context. En el context històric, eixe creixement de la superfície forestal o del volum de fusta, està produint-se lentament des dels anys 20 del segle passat més o menys, en la major part de les comarques valencianes de marcat caràcter forestal (les més interiors). Aquesta reconstrucció dels boscos de manera més o menys espontània, es produeix després d’haver arribat a finals del segle XIX i primeries del XX al màxim de reducció i degradació del bosc al nostre territori, si más no des del Neolític. Com estaven els boscos abans, per exemple, durant els segles XVIII i XIX, culminant segles de progressiva desforestació de les nostres terres? Hem d’acudir als testimonis històrics, i els hi ha. Com a exemple en citaré només dos, però destacats, Cavanilles i Bosc i Julià. En els seus informes pinten una situació desastrosa de l’estat dels boscos al nostre territori. Venim d’allí. La Generalitat va publicar un llibre sobre la recuperació dels boscos al llarg del segle XX a la comarca de la Vall d’Albaida, que és prou representativa del que passava a la major part del País Valencià. Les imatges de fa un segle, en relació al bosc, són impactants: en quedava molt poc i summament degradat. Vegeu el Quadre I.

Seguiré en l’intent d’ubicar les dades numèriques en el seu context i enriquir-les amb aspectes qualitatius (molt important quan parlem d‘ecologia i no d’una indústria determinada o d’un negoci particular). La meitat més o menys del nostre territori és forestal i la resta ja no ho és, ni podrà presumiblement tornar a ser-ho mai. En uns pocs mil·lennis, i sobretot als darrers segles, hem eliminat completament els boscos que ocupaven l’altra meitat del territori. Del que queda, dos terceres parts no tenen bosc; millor dit no el tenien en el primer inventari forestal, però “la superfície arbrada” va sofrir un “brusc increment” en posteriors inventaris, quan es van canviar criteris metodològics. Ara es considera superfície arbrada, a partir d’un 5% de cobertura d’arbres; una cobertura més pròpia d’un camp de conreu o d’un jardí, que d’un bosc natural. Gran part del territori esta cobert només per matolls (i que ningú els menyspree, són essencials). També entren en l’estadística com a “forestals” àrees de pedra pura, sense cap planta o a penes una minsa coberta d’herbes i algun timonet. La major part de les zones que “es consideren” arbrades estan dominades per dues o tres espècies de pins, que no eren les espècies dominants al nostre territori fa uns 6.000 anys, quan els humans no havíem començat a tallar i cremar boscos per a obrir clarianes. Les espècies que abans eren les majoritàries eren carrasques, sureres, i roures. Ara ocupen menys del 5% del territori valencià i en pocs llocs formen boscos ben conservats; de fet estan prou degradats en quasi tots els llocs. Per tant, ni ens sobren boscos, ni la seua composició, ni la seua qualitat són optimes, ni molt menys. Per cert que, dir açò en relació a diferents espècies, no té res a veure amb cap “racisme vegetal” que menciona el senyor Dalmau. Dubte que cap biòleg o cap defensor de la natura odie cap arbre ni cap espècie. Una altra cosa és dir que certes espècies eren les originàries (abans de la modificació antròpica) o que d’altres han prosperat per l’acció humana. Senzillament és un fet. També ocorre que algunes espècies són més inflamables que altres. Per a ser exactes no es tracta de l’espècie ni l’individu, sinó la formació vegetal dominada per unes certes espècies, i ací les pinedes resulten ser, en general, les més inflamables de les formacions arbrades. Ho diuen per exemple R. Vélez Muñoz (patriarca dels forestals espanyols dedicats a l’estudi dels incendis) o L. Trabaud un dels màxims experts en incendis forestals en la mediterrània i precursor dels mapes d’inflamabilitat de la vegetació. Les transformacions que els humans hem operat al territori han portat a expandir formacions vegetals més inflamables i amb pitjor resposta a les flames. Ens convindria molt ajudar a que les muntanyes recuperaren les formacions menys inflamables i més resilients al pas del foc, les quals, a més, solen ser més diverses i acollir espècies més exigents i per tant més valuoses. Ens interessa molt aconseguir açò. Una pineda jove potser no es recupere mai d’un incendi (no tindrà pinyons viables). Un bosc de carrasques, de roures o de sureres es recupera en general amb facilitat i rapidesa; moltes vegades en 5-10 anys pot recuperar quasi per complet la seua biomassa anterior, i açò de manera espontània i gratuïta, perquè rebroten. Certament amb el canvi climàtic, que evidentment és un fet real, el risc d’incendis en les nostres condicions climàtiques s’incrementa, però que s’incremente el risc, no vol dir que siga inevitable el desastre; vol dir, simplement que hem d’actuar per evitar que el risc es transforme en realitat. Els grans incendis són un risc real, però no són inevitables, no són una fatalitat inexorable, o almenys no tots, per suposat, i es pot i s’han de fer moltes coses, tant per evitar l’increment del canvi climàtic, com per evitar els seus pitjors resultats. Jo també soc partidari d’actuar, però això sí, actuar amb fonamentació científica.

Dalmau parla amb molta freqüència dels GIF (grans incendis forestals) i afirma que cada vegada n’hi ha més. Bé, almenys al nostre territori açò no està demostrat. Ell deriva la seua afirmació de la consideració incompleta de dades estadístiques sobre els incendis. Però res ens impedeix recórrer a les dades oficials i considerar un període más ample, des del 1989 fins al 2019, molt més ampli del que injustificadament considera Dalmau. En el Gráfic I hi figuren les dades bàsiques. En aquests 31 anys (la sèrie més llarga disponible, sembla) no es veu que vagen incrementant-se els GIF. A més, si considerem els incendis de més de 1.000 hectàrees, que són 60 en el període 1986-2015 (no és exactament el mateix, però és el que està disponible) només 11 són per llamps (el 18%); els únics que podem considerar naturals o inevitables. La resta són de causa humana i per tant evitables, majoritàriament accidents i negligències relacionades amb activitats tradicionals. Si l’administració valenciana aplica la proposta que defense: eliminar les cremes agrícoles, oferint com alternativa, de manera gratuïta i sense cap molèstia per als agricultors la seua trituració o fermentació o compostatge, així com mesures complementàries per eliminar altres actuacions de risc, es podria eliminar la pràctica totalitat dels focs d’origen humà (si hi ha bona vigilància i control, clar). Encara que només evitarem el 60% dels incendis, ja seria molt important i, a més, seria molt més fàcil lluitar contra els que queden. S’estalviarien moltes hores de vol d’avions per apagar incendis i estalviaríem els danys derivats dels incendis que s’haurien evitat. Estalvis que superarien en molt els pocs diners (finançables per fons europeus, a més) que requereix l’aplicació de la regulació que propose. Val molt la pena intentar-ho. No es perd res, no es perjudica a cap persona ni col·lectiu. Les despeses necessàries són mínimes, i l’estat d’alarma ens ha demostrat de manera fefaent que això és possible. Només cal voluntat política. Naturalment, açò no vol dir baixar la guàrdia ni en vigilància ni en extinció, però segur que estalviarem molt en els dos capítols. Els incendis per llamps, que són una fracció menor dels incendis (un 20% aproximadament) no es poden evitar però es poden preveure; es poden localitzar amb precisió i es poden atacar amb més rapidesa, si es disposa de materials escaients, coneixement i preparació anticipada, com les noves tecnologies ens permeten. Els altres focs que puguen escapar a les mesures preventives (si el control és bo, serien pocs) també serien més fàcils d’atacar si en comptes de ser 400 cada any foren 100 o 150, per exemple.

Per acabar amb els temibles GIF, la tasca que hem de fer per a eliminar-los no és únicament comptar-los bé, sinó efectuar-ne una investigació detallada de cadascun. S’han d’investigar a fons i detallar tota la cadena de fets que van de l’inici al final. No basta tampoc en anotar les condicions meteorològiques. Hem de contestar preguntes. Per què es va iniciar el foc? Què va fallar en la prevenció per a que s’encenguera un foc que no tindria que haver-se encés mai? Tot gran incendi és un incendi que no tindria que haver se produït (excepte els llamps) i que ha començat sent un menut foc de reduïdes dimensions, que s´ha fet gran perquè ha tardat en detectar-se, o han tardat els mitjans d’extinció en arribar al lloc, o perquè ha fallat la coordinació o l’estratègia. Aquestes són les coses que cal esbrinar. Si ho fem, potser no eliminen tots els incendis però si eliminen una bona part, ja seria un gran avanç, sobretot quan el cost de fer tot el que propose és infinitament menor que els elevats costos d’extinció o d’algunes desafortunades mesures de discutible “prevenció” que pretenen eliminar enormes quantitats de vegetació natural i que tenen greus impactes ambientals, costos astronòmics i eficàcia molt qüestionada. Val la pena intentar-ho, sense necessitat d’abandonar unes altres línies de treball.

No puc acabar sense una reflexió final, donat que Dalmau torna a insistir en què el meu plantejament és urbanocèntric. Què vol dir això? Qui és el qui està autoritzat per donar certificats de ruralitat o d’urbanitat? De què serveix enfrontar uns contra d’altres? Quins són els “purs” rurals? No sé quines seran les circumstàncies del senyor Dalmau, però ja que insisteix tant en negar-me tota ruralitat i perquè els lectors no em consideren l’“abominable hombre urbano” he de deixar clares unes coses. Soc de Vila-real; quan vaig néixer era encara una població eminentment rural. Mon pare, els meus avis, els meus oncles i pràcticament tots els familiars eren agricultors i ma mare treballava en un magatzem de taronges. De menut i de jove he treballat al camp fent tota mena de feines; llevar males herbes, tallar i esporgar arbres, regar, empeltar, adobar, pulveritzar (no decidia jo), collir taronges, bajoques i hortalisses diverses. En acabar la carrera de biologia vaig rebre beques per treballar en l’escola d’enginyers agrònoms, fent investigacions sobre citricultura. He col·laborat molt de temps amb la Unió de Llauradors (mon pare en va ser un dels fundadors a Castelló) en actes públics, en la revista, en jornades, conferències, etc. He sigut fundador i secretari de la Plataforma Rural del PV, creada per impuls de la Unió i de la que formaven part sindicats, cooperatives, organitzacions ciutadanes, etc., relacionades amb la defensa del món rural. Posteriorment, he format part del Foro Ruràlia i mai he deixat d’implicar-me en la defensa del món rural i de col·laborar amb gran quantitat d’iniciatives, projectes i col·lectius de totes les nostres comarques, i estic molt implicat en lluitar per un desenvolupament rural veritablement sostenible. Així que els repartidors de certificats de ruralitat ja ho saben. En realitat guanyaríem tots si en comptes de buscar diferències, col·laborarem plegats en trobar sol·lucions sostenibles, viables, realistes, justes i dignes.