Soler i Godes, el pedagog valencianista

Enguany es compleix el 25 aniversari de la mort d'Enric Soler i Godes (Castelló, 1903 –València, 1993), possiblement el pedagog valencianista més important del segle XX. Encara que va exercir una tasca gens menyspreable d'escriptor i periodista en valencià, i va impulsar i va signar les Normes de Castelló, és sens dubte des de la Pedagogia on va deixar un impagable llegat per al País Valencià. Soler i Godes va introduir les idees de l'Escola Nova seguint la renovació que a França havia realitzat Célestin Freinet. Per a Soler i Godes, que va desenvolupar didàctiques específiques, l'escola ha de tenir com a fi “la perfecta educació de l'individu respecte a la vida social. En eixir de l'escola el xiquet ha d'estar disposat a sacrificar-se voluntàriament per la millora de la societat, a ajudar amb totes les forces, a ser un múscul més que mantinga la càrrega de la vida social, una mà que obri, un pensament que dirigeix, uns peus que aixafen esbarzers i llauren nous camins, una esperança ferma i una voluntat d'acer. Una voluntat ben educada val més que cent coneixements. Feu als vostres deixebles voluntariosos abans que savis”. La seua obstinació va ser una pedagogia popular, socialment compromesa amb els treballadors explotats pel capitalisme, i arrelada amb la cultura i la llengua del País Valencià, qüestió que va plasmar ja en 1933 en dues conferències: “Questió de principis sobre el xoc que patix el xiquet en haver d’estudiar en una llengua (el castellà) que li és aliena”; i “Necessitat d’una Associació de Mestres Valencianistes”. Soler i Godes havia obtingut la seua plaça de mestre en 1923, quan Espanya estava encara ancorada en el paradigma pedagògic tradicionalista, memorístic-irreflexiu, instruccional, transmisivista, bancari, directiu-autoritari i centrat en el mestre amb total submissió de l'alumne. En aqueix sentit va ser exemplar la seua obstinació per construir una escola activa que superara l‘escola-caserna’ i la ‘classe-temple-passiu’ en avantatge de l'‘escola-comunitat’ i de la ‘classe-laboratori’ oberta a la vida i a la naturalesa. Assumia, doncs, en la pràctica educativa, un caràcter experimental i un arsenal des de la saviesa popular i per a la saviesa popular.

A tota aquesta renovació es va llançar en 1932 després d'assistir a l’Escola d’Estiu de Barcelona., on va conèixer les tècniques Freinet que propiciaven la recerca i participació cooperativa de l'alumnat. La seua metodologia d'aprenentatge introduïa l'assemblea de classe; els plans de treball; la correspondència interescolar; el text lliure; la biblioteca de treball; la revista escolar, la impremta i les conferències (on els xiquets, després de cercar els materials idonis reefeien i redactaven un tema que acompanyaven amb il·lustracions i fotografies). Fill de propietaris d'una impremta a Castelló, Soler i Godes va ensenyar a imprimir als seus alumnes amb un complex tipogràfic simple i amb gravat linóleum: “Fidel a les idees de Freinet vaig crear en la meua classe de Moró la Impremta a l’Escola, un èxit gràcies a la col·laboració completa i entusiasmada d'aquells alumnes que van fer possible la publicació de la nostra revista ‘Sembra’, una per a cada alumne, i les sobrants les intercanviàvem amb altres escoles de Catalunya”. ‘Sembra’ es redactava en valencià i contenia també cançons, endevinalles, poesia, contes… “Si açix ho vaig poder fer jo solament, sense col·laboració oficial i burlant la llei que prohibia el valencià a l'escola, què no podreu fer vosaltres mestres joves?”, escrivia el 1986.

Durant la Guerra Civil va continuar la seua labor pedagògica, però al final del conflicte, en 1939, se'l va sotmetre a un consell de guerra del qual va eixir absolt, però apartat dos anys del seu treball i cinc fora de la província de Castelló. En 1945 va poder tornar, obtenint la seua plaça a Benifaió, i va fundar al costat de Carles Salvador la secció filològica de Lo Rat Penat organitzant els primers cursos de valencià al País Valencià de la postguerra. El resultat del seu magisteri, del que es va jubilar en 1968, va ser plantar la llavor de la pedagogia Freinet i nombrosos articles sobre educació, amén de guardar un autèntic tresor documental de l'època en el seu arxiu, que va romandre desconegut durant molts anys. Aquest arxiu es troba avui arreplegat en l'Arxiu General de la Universitat Jaume I. Allí es troben les claus d'aquell heroic moviment escolar juntament amb notícies sobre mestres, escoles i periòdics que avui són fonamentals per a l'esclariment del moviment de renovació pedagògica durant la II República i la dictadura. En un text mecanografiat de 1937 Soler i Godes descriu la situació: “Aquells mestres que van regir aquelles escoles rurals d'abans de 1936 van ser unes abnegades promocions contra dues plagues seculars: la incultura i l'analfabetisme. En aquells pobles ofegats de misèria… pobles sense llum elèctrica, sense aigua corrent, sense embornals, sense els més elementals serveis d'higiene…” Davant aquest panorama les mestres i els mestres havien de fer el cor fort per a no enfonsar-se i donar a comprendre als seus alumnes que la cultura redimeix els pobles. Soler i Godes mai no va concebre els mestres com a tècnics o buròcrates deutors del paradigma del professionalisme i l'eficiència, sinó com a persones compromeses amb les activitats de la crítica i el qüestionament al servei del procés d'alliberament i emancipació.

Molts mestres, com Ferran Zurriaga, van arreplegar la seua torxa freinetiana aprofundint i aplicant els seus ensenyaments: així també, ja en democràcia, el pedagog Jaume Martínez Bonafé va aprofundir la pedagogia Freinet tot proposant convertir la ciutat no solament com a contribució afegida a l'actual estructura disciplinar, sinó considerant que la ciutat també és currículum, és a dir, que la ciutat com a espai social i de vida quotidiana ha de ser projecte, experiència, i possibilitat de producció de saber.

Al meu judici, el llegat de Soler i Godes gaudeix encara d'un ampli predicament. La seua manera d'entendre el procés d'ensenyament-aprenentatge és avui avalat per nombrosos avanços des de les neurociènciess, la pedagogia i la psicologia. Amb els seus mètodes donava entrada al fet que cada alumne tinguera opció a descobrir i desenvolupar les seues particulars i diverses intel·ligències, i propiciava el desenvolupament de la intel·ligència emocional intra i interpersonal (com avui han descobert els psicòlegs Gardner i Goleman). Sens dubte, la correspondència entre escoles és un antecedent de les xarxes d'intercanvi que avui es poden establir gràcies a les TIC. També el tan esbombat Aprenentatge Basat en Projectes estava ja prefigurat en les tècniques abans citades, igual que l'organització escolar dinàmica i flexible en temps i espais, contra l'actual organització hieràtica i prefixada que impedeix emplenar les necessitats metodològiques i d'innovació del professorat. Va estar sempre en contra de l'administració funcionalista o juràsica, contra la concepció neoliberal d'acabar amb l'escola comprensiva, de marginar amb la suposada ‘excel·lència’ i l'eficientisme, de la formació per al productivisme i consumisme absurd capitalistes, de la burocratització… Sense caure en un naturalisme roussionià il·lús, va valorar la importància dels continguts substantius i arrelats en el poble, va posar també l'accent a enfortir la solidaritat, la voluntat i l'esforç, i va desaprovar el rol docent de mer transmissor i executor de les idees d'uns altres, deutor del paradigma actual del professionalisme tecnocràtic (molt al contrari, va recompondre la dignitat del docent i de la Pedagogia). Soler i Godes va ser un avançat a la seua època: sabia que l'organització d'un centre no pot ser predefinida, sinó que ha d'emmotlar-se i ajustar-se (les necessitats didàctiques i educatives poden variar d'un dia per a un altre en funció d'esdeveniments, notícies, interessos…) Només així disposarem d'escoles actives, innovadores, creatives i òbviament, diferents. La incertesa, complexitat i irregularitat del món que vivim ha de tenir el seu reflex pedagògic en un model metodològic no encotillat ni preestablit.

Mai no va oblidar la defensa del valencià i les tradicions i cultura del País Valencià –entre els seus íntims amics es trobaven ‘homenots’ com Joan Fuster, Enric Valor, Ricard Blasco, Carles Salvador, Ángel Sánchez Gozalvo… En 1990 va ser membre fundador i president de l'Associació d'Estudis Fallers; un any abans va rebre el Miquelet d'Honor de la Societat Coral el Micalet. Finalment en 1992 va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat Valenciana, i en 1999 es va crear la Càtedra Soler i Godes de la Universitat Jaume I de Castelló (un dels centres de recerca pedagògica sens dubte més importants).

*Carles Marco és pedagog i psicòleg.