Diputacions: any zero?

Diu una llegenda urbana que, en cas de catàstrofe nuclear, només restarien vives les panderoles i les Diputacions Provincials. Com l´alumne menys espavilat, la seua constitució sempre arriba l´última. Fruit d´un sistema indirecte que la població ni entén ni es preocupa per comprendre.

Fa quasi quatre anys, amb els pitjors moments de la crisi vigents, la pervivència de les Diputacions Provincials s´havia clavat, amb major intensitat, dins de l´agenda política del moment. Llavors, en el marc d´un programa recentralitzador del PP i UPyD de més abast, es posava l´èmfasi en l´eliminació de duplicitats. Alguns grups polítics, situats en coordenades antagòniques, tractaven també d´aprofitar l´avinentesa, puix, en eixos temps, pareixia que el PP tenia un xec en blanc per part de la societat per traure l´Estat de la crisi.

Quatre anys després, els índexs de confiança en el PP tremolen i les Diputacions Provincials han continuat soscavant un crèdit que ja tenien minvat: Ourense, Lleó, Barcelona... i, per suposat, les nostres. La corrupció sistèmica, pels escassos controls del sistema indirecte adés comentat, entrava també en el debat.

Un tercer eix, més de rerefons, ve a recordar-nos també el llast que per al poble valencià signifiquen. La creació artificiosa de personalitats provincials, oposades a la resta, sense base exacta en la història ni guany per a la nostra societat. Una compartimentació empobridora i antinatural. Unes paraules de Joan Lerma porten a la memòria la duresa de tot este procés de desfiguració: los invertebrados también pueden vivir.

Ha plogut, des que Manuel Girona anuncià que seria l´últim president de la Diputació de València. El cas és que, a la vista dels antecedents, no podem ser optimistes. Si els catalans no s´han alliberat de les Diputacions Provincials, és que el nus constitucional està nugat i ben nugat.

En l´actualitat, pareix que sona bé la música de la subsidiarietat total de les Diputacions, en relació a la Generalitat Valenciana. D´altra banda, alguns casos, com el d´Alacant, manifesten perills ostensibles. No només de convertir-se en agències de treball temporal, sinó de funcionar com a contrapoders. Tot i això, des del PSPV, ja han anunciat la intenció, com correspon a un partit socialdemòcrata, de tirar mà del gasto públic. Així que d´harakiri, res.

Al remat, quan tens la Diputació en les teues mans, ha de ser molt temptador regar els pobles de diners amb obsequiositat i gràcia, a la manera de la coneguda com “màquina de fer diners” de Rus. No debades, la Diputació de València no deixa de ser, des de fa dos dècades, la Generalitat vicària de les comarques centrals.

La idea de revertir l´afonament de la indústria tradicional valenciana, el nou home fort del PSPV... Tot quadra. Almenys, seria indicatiu de canvis vore un repartiment dels diners que no es fonamente només en qui ostente el poder local. La quota mínima municipal aniria, en principi, en una direcció positiva.

Mentrimentres, encara resta llunyà un epitafi de correlació de forces: algun dia, tot això serà nostre... i el tancarem.