Adéu setembre

Setembre és el mes dels privilegiats. Un dels millors moments de l’any per a viatjar, passejar, i llegir a l’aire lliure, entre tantes altres opcions i temptacions. La calor amaina, ens visiten les pluges en algun que altre moment i els dies acurten. Tanmateix, la llum, encara potent, ja comença a tamisar les vesprades que es deixen festejar. Setembre és, per mi, el millor mes per a escriure, el millor mes per viure contracorrents.

Fa uns dies escoltava a la ràdio que molta gent necessita i reclama complements vitamínics per a encarar la costera que suposa el final de les vacances d’agost i tornar a la feina, esgotats i arruïnats com estan.

Molta gent ho dona tot a l’estiu: viatja lluny i amb calor extrema, superar overbookings i cancel·lacions de vols. Trenca els horaris, es gita tard, s’esgota, gasta diners sense pensar-hi massa. L’estiu, un excés ja en ell mateix, sembla estar fet per als excessos. I no passa res, però setembre, ai, setembre! És un temps d’una sensualitat desbordant, quan la mesura i l’harmonia ens visiten de nou.

Cada volta més, la gent –almenys aquells que poden– dosifica les vacances, les estén en el temps com mantega sobre una torrada, reservant-se el millor bocí per al final. Per a fer vacances potser el millor bocí és el dels dies de final d’estiu o d’inici de tardor, tot i que també atrau molt la primavera o l’hivern, perquè no hi ha un sol més bonic i reconfortant que el sol de l’hivern.

Amb tot, molts, la majoria, no poden triar i setembre és el mes de la «condemna», el moment de recloure’s de nou a les oficines, a la botiga, a l’escola, al centre de salut, a l’hospital, a la residència. Després de la pausa estival cal reprendre l’activitat al 100 %, com si res no hagués passat. Però tornar del no-res, del relax o l’apatia total, a l’activitat cent per cent, sempre costa.

L’any passat vaig treballar gran part de setembre donant una formació intensiva, però en el moment que trobava un forat, m’escapava a banyar-me a la platja, a Puçol o a Les Rotes, o a caminar vora riu als Serrans, o a passejar per l’Horta. Aquestes dosis de setembre són per mi píndoles molt més estimades i efectives que qualsevol complement vitamínic imaginable.

Enguany –cada any va com va– he tingut un setembre «sabàtic», o enganyosament sabàtic, perquè entre fer propostes de feina, articles, i preparar classes i materials per a projectes que engegaran tots alhora en octubre, ja quasi s’ha esmunyit el mes. I mentrestant, tracte de combatre la sensació de sequera que sovint tenim els escriptors i tornar a escriure. Sobretot perquè ha esta un setembre que m’ha deixa llibertat per llegir i contemplar l’horitzó. Com va escriure William Faulkner: «No pots nadar cap a nous horitzons fins que no tingues el valor de perdre de vista la vora del mar». I quanta raó. Però perdre de vista la vora del mar fa pànic. I tots hauríem, de perdre alguna que altra vora de tant en tant, però em costa tant!

Tot i així, amb vores fossilitzades, amb més o menys canvis i transicions, setembre és sempre per mi un nou horitzó. I aquest setembre ha estat un d’aquests setembres que, sense prometre grans emocions, s’ha escampat plàcidament sobre la pell per a recordar-me que «visc i visc i visc», com diuen els versos de Sylvia Plath: “Vaig respirar fondo i vaig escoltar el meu cor, que presumia com sempre, Visc, i visc, i visc”.  I mentre visc, i visc, i visc,  algunes vesprades vora mar ocorrien “miracles”, com ara el de l’altre dia:

Érem molt poca gent sobre l’arena, el matí havia arrencat amb la ressaca de l’oratge de la nit passada i la mar estava embravida però, a poc a poc, el vent anà canviant i la mar es calmà. De la bravura i l’escuma va passar al blau i a la planícia. Quasi sense adornar-me’n m’havia adormit vora mar i en despertar –acompanyada d’una música en italià que venia del meu costat-– em vaig incorporar i em vaig posar a llegir, però de seguida vaig sentir la temptació d’entrar en l’aigua. Fou una provocació inajornable. Probablement un dels millors banys de tot l’estiu.

Un dia d’estiu de setembre és “un d’aquells dies absoluts, –com escrivia Claudio Magris– amb una bellesa marina que dóna un sentit de glòria, però també una fiblada de dolor perquè, com s’ha dit de l’amor, ens fa sentir tot el que ens falta”.

Mentre tancava el llibre vaig veure una colla de gent, amics que anaven de viatge, la majoria persones ja de mitjana edat, que caminaven i jugaven vora mar com si foren adolescents, amb una joia i un riure inhabituals, feien goig. Hi havia també dues dones, una més gran que l’altra, les quals em va semblar que parlaven en alemany. Totes dues estaven tombades i gaudien d’una vesprada de setembre improvisada, com un regal, un bonus track abans que acabe l’any. Una de les xiques, la més jove, tenia un cos fort i rodó, una pell clara lleugerament daurada, les ungles pintades de roig i els cabells curts, quasi blancs, probablement tintats, era un blanc que festejava amb el rosa. Duia un bikini de flors amb un top color turquesa i respirava sensualitat tota ella. Vaig endinsar-me en l’aigua i des de dins vigilava els moviments de la colla d’amics i els de la jove.

Els amics van resultar ser un grup d’italians que de sobte es va posar a ballar, parelles que ballaven agafades sobre l’arena, com si estigueren en un vals. La imatge era d’allò més bonica i divertida. La platja de sobte semblava un balneari d’època amb una pista de ball al ritme de les ones, un lloc que convocava la vida i convidava a la calma per damunt de tot, una felicitat improvisada, lluny de massificacions, d’olors de cremes i de músiques estridents. Només algunes persones que ballaven sobre l’arena, altres que observaven la mar, caminaven o llegien, i aquella jove que sintetitzava en cada moviment la sensualitat de setembre.

De vegades t’enamores fugaçment, sense cap propòsit, sense horitzons i, sobretot, sense esma per perdre de vista la vora del mar.