Perquè tinguen millors dies

Una cordial discrepància. Això és el que pretén ser aquest article envers el publicat el proppassat 13 de març en aquesta mateixa secció per Gustau Muñoz, a qui conec i respecte de fa temps, valore com a escriptor i activista cultural i amb qui, fins i tot, vaig compartir militància i esperances.

Sota el títol de Perquè ens responguen “bon dia”, el text de referència fa una descripció -a parer meu força esbiaixada- dels efectes de l’emigració a casa nostra, de la “gent forastera” (sic) que arriba ací “disposada a fer treballs elementals o subalterns modestament pagats…, tota mena d’immigrants que, per exemple, atenen bars i restaurants i que són fonamentals en tantes altres ocupacions…” i que, segons l’autor haurien esdevingut a hores d’ara en “subcontractats”(¿!) per Espanya en el marc d’una opressió nacional secular dels Països Catalans i per “rematar la feina dels liberals del segle XIX, del general Miguel Primo de Rivera i del generalíssim Franco” (més sic!)

Ho he hagut de llegir i rellegir vàries vegades i encara ara em costa entendre-ho. Sembla que, per a l’autor, el gran problema és la tendència dels autòctons a parlar en castellà amb els immigrants (“per a no carregar-los massa, prou desgràcia tenen”). I a això no hi ha dret, categòricament no!, contesta…, perquè “ja no podrem dir bon dia i que ens responguen bon dia… i poder dir que estàvem al nostre país…”

Ai, Senyor…, què s’ha fet d’aquells temps en què cridàvem tots plegats allò de “Són valencians tots els que viuen i treballen al País Valencià”? I ja són més de 800.000 els estrangers que viuen entre nosaltres (15,8% del total), dels quals treballen 345.000 i cerquen feina  altres 108.000, segons l’última Enquesta de Població Activa, i ho fan, en la majoria dels casos, en les pitjors condicions: en els sectors (agricultura, construcció, serveis auxiliars) i ocupacions (treballs no qualificats, empleades domèstiques, jornades irregulars) dels que fugim els autòctons, amb taxes d’atur (23,9%) que doblen la mitjana, salaris molt més baixos (-26,5%). Ací sí que veig jo un procés de “subcontractació” laboral que, a banda de la suposada fractura lingüística (al capdavall, el castellà també és, com el valencià, la nostra llengua) estaria provocant una situació (aquesta sí!) de inacceptable fractura social: d’acord amb les dades del darrer Informe FOESSA de 2022, la taxa d’exclusió social de la població estrangera a la nostra Comunitat duplica amplament la local (44,5 i 18,4 per cent, respectivament), assolint nivells molt superiors entre els extracomunitaris (64,6%).

Tot això és, al meu modest entendre, molt més greu que si ens responen o no bon dia o que “demanar un tallat en un bar qualsevol” siga un problema preocupant (i estic fent esforços per no recordar-me’n d’aquell acudit classista d’un vell ministre del PP sobre que “ya no hay camareros como los de antes…”!) i és per això que més que “cursets subvencionats i obligatoris de llengua per a treballar de cara al públic” (un altre sic!) crec que cal reforçar les polítiques de protecció i inclusió social dels immigrants (inserció laboral, increment salarial, Ingrés Mínim Vital, accés a un habitatge digne, integració escolar i comunitària…) amb l’objectiu que tots i totes tinguen, ací i ara, dies millors!