Prenent-se el nazisme seriosament

Durant les entrevistes per L’esperit del temps, un dels arguments que més he fet servir per a explicar el leit-motif de la novel·la és la trivialització del nazisme. Aquest no era cosa de quatre sonats, de quatre fanàtics ridículs, com massa a sovint se’ns fa creure en pel·lícules i debats televisius; ans a l’inrevés, rere ell hi era la universitat alemanya, una de les més importants i sòlides del món. Per tant, el nazisme va arrelar d’una manera sorprenent en l’ànima humana, i va desenvolupar unes estratègies cognitives molt poderoses, que varen enlluernar, quan no tenallar, tot un poble. Amb la recent estrena de la pel·lícula Jojo Rabit, del director Taika Waititi i protagonitzada entre altres per Scarlett Johansson (i inspirada en la novel·la Caging Skies de Christine Leunens), s’observen moltes d’aquestes insofribles actituds de prendre’s amb befa i mofa el nazisme. Malgrat que Taika Waititi hi vulga fer una comèdia (i que ell interprete un Adolf Hitler absolutament grotesc, que fins i tot crea una certa empatia amb l’espectador), el risc de fer un pastitx i d’acabar prenent-se a conya el nazisme, i de pas la Shoa, és massa evident. La crònica d’aquell poble austríac que es prepara per a rebre els russos (o els americans, que tampoc queda molt clar) haguera pogut assolir uns nivells dramàtics i alhora profundament estremidors. Perquè, de colp i volta, nens i ancians s’hagueren d’armar i preparar-se per a la guerra (Volkssturm): l’arribada dels russos va produir una mortaldat esgarrifosa, la destrucció de les ciutats i la violació massiva de la població femenina. Així les coses, aquesta mena de pel·lícules no fan sinó distorsionar, subestimar i menystenir el nazisme, i a més a més en un moment on la ultradreta campa pel món, i on cada vegada resulta més difícil evitar la seua arribada al poder. Qui anava a dir que aquell diputat de nom Jair Bolsonaro, que ningú es prenia seriosament fa uns anys, arribaria a presidir Brasil! I qui anava a dir que aquell partit de nostàlgics del franquisme, que a dures penes aconseguia un grapat de vots quan es va fundar, anys després tindria cinquanta-tres escons al parlament espanyol! Podria passar que Santiago Abascal fou un futur Bolsonaro? Ningú pot descartar-ho. Així les coses, cal estudiar i divulgar el feixisme seriosament, des del rigor i la prudència. I deixar-nos de paròdies, perquè, en general, tenen molt poca gràcia.