Hi ha un cert tipus de llibres que ja entens a priori que no seran best sellers, encara que mai no se sap. El principi de precaució aconsellaria deixar obert un marge de dubte, però poc. L’experiència acumulada indica que determinats llibres no seran èxits de venda i, fins i tot, que passaran discretament, sense arribar ni tan sols a un sector de públic que hi podria estar interessat.
El mon del llibre, a hores d’ara, entre la plètora de títols, la concentració en grans grups i la proliferació de micro-empreses, les dificultats logístiques, el desgavell de les restriccions pandèmiques, i la desorientació comunicativa que ha desballestat el sistema de referències, és tot menys transparent i accessible, malgrat les aparences digitals que ens fan pensar, il·lusòriament, que ho tenim tot a l’abast d’un clic.
I tanmateix, el cas és que apareixen constantment llibres valuosos, que caldria tindre en compte, parlar-ne, llegir-los, difondre’ls, però l’horitzó comunicatiu relacionat amb els llibres no és precisament sans rivages, sinó limitat i sovint rutinari, salvant les excepcions corresponents.
Però entrem en matèria. Andrés Garcia Reche acaba de publicar un llibre important, Qué hacer con el modelo productivo (Tirant Humanidades). Garcia Reche és un economista competent, deixeble de Lluch, que es va doctorar amb una tesi sobre treball productiu i treball improductiu en Marx, que fou després conseller d’Indústria, i sempre un esperit inquiet i independent. Ara assessora la Generalitat en temes d’innovació -és director de l’Agència Valenciana d’Innovació-, i d’això va aquest llibre altament recomanable. O situem l’economia valenciana en el terreny de la innovació, la productivitat i el valor afegit – és a dir, o trenquem amb el model de construcció indiscriminada i turisme de masses- o anirem de mal borràs. La via valenciana és una altra cosa. El tema econòmic de vegades sembla d’especialistes, però ens afecta directament a tots, molt més del que alguns pensen. Aquest llibre se l’haurien de llegir, i subratllar, tots els polítics en exercici, del govern i l’oposició, els creadors d’opinió i tots els ciutadans interessats en la cosa pública. Ja veurem... Els antecedents -la demencial campanya contra Reche que va dur a terme Maria Consuelo Reyna i Las Provincias- pel Parc Tenològic i la marca turística ‘Mediterrània’ indiquen que la burrera comprimida -la negativitat sistemàtica que ofega la dreta social i política- impedirà la recepció a l’hemisferi dreta. Què hi farem. Els altres, majoritaris, se’l llegiran. O així cal esperar, per a matisar la idea que tot és Xauxa i que només cal redistribuir...
Hi ha llibres d’història que “cal” llegir. No n’és condició imprescindible ser historiador. Semblaria que és el cas, però un llibre com Hispania, al-Ándalus y España (Marcial Pons), a cura de Maribel Fierro i Alejandro García Sanjuán, resulta apassionant per al lector general, el lector curiós i no especialista. Subtitulat “Identidad y nacionalismo en la historia peninsular”, tracta sobre la visió d’Al Andalus i el passat islàmic, i de moltes més coses, que retornen al vell tema tantes vegades manipulat, però recurrent, del passat hispànic, molt més complex del que deia la retòrica de la Reconquista -codificada pel franquisme- o la benintencionada fórmula de la convivència i les tres cultures... Aquest llibre fa pensar que la recerca històrica progressa. Que s’ha anat més enllà de la vella disputa entre Sánchez Albornoz i Américo Castro. Amb la peculiaritat que diverses aportacions analitzen críticament els discursos i les apories d’uns i altres. Potser entre nosaltres no tant, però a Andalusia -per exemple- aquesta qüestió és ocupa un lloc molt destacat en el debat públic. És realment recomanable com a aportació a una comprensió més aprofundida de la “realitat històrica d’Espanya”, per dir-ho en termes castristes. Castristes de don Américo, autor -entre altres- de Los españoles: cómo llegaron a serlo (Taurus, 1965), un llibre que en la primera edició de 1959 es deia Origen, ser y existir de los españoles, i que volia aclarir “la brumosa y enredada historiografia de los españoles”. El pròleg està datat a la Universitat de Califòrnia, San Diego. L’home havia pres distàncies, et por cauese!, però sentimentalment -i en paràmetres clau- no se n’havia allunyat ni un pam.
La Miscel·lània Antoni Ferrando (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) en principi sí que és un volum adreçat a especialistes. Però em sembla que va molt més enllà. De vegades l’erudició -si no és tan inaccessible com la de les ciències dures, que s’expressen en termes matemàtics- és il·lustrativa i profitosa. Antoni Ferrando Francès es va jubilar recentment de la càtedra que ocupava a la Universitat de València, en complir l’edat reglamentària, i es pot dir que ha deixat una petjada molt important, fonamental. Deixebles i col·legues seus escriuen en aquest volum sobre temes de llengua, d’història de la llengua i de la cultura, aporten documentació nova, ens parlen de Llull, d’Ausiàs, d’Isabel de Villena, de dialectologia i llengua, del pensament medieval i modern entorn de la llengua i la identitat. Una immersió compulsiva en el món erudit dels nostres filòlegs i investigadors, que rescabala. Hem avançat. Des dels temps precaris d’aficionats voluntaristes als estudiosos especialitzats i competents, homologables, d’avui, hem progressat... Gràcies a herois culturals com Manuel Sanchis Guarner i Antoni Ferrando, Germà Colon i Albert Hauf. I tants altres.
En aquest sentit, el llibre d’Antoni Mas Llengua, terra, pàtria i nació (Documenta Balear), que s’inspira en part en un llibre fonamental d’Antoni Ferrando, se n’ix una miqueta de la norma, perquè sembla que ha estat un petit best seller a les Illes. Premi Mallorca d’assaig 2019, subtitulat “L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de Mallorca”, tracta de l’evolució de la consciència ètnica i lingüística a Mallorca, en la dialèctica entre l’evident origen català de la població i els atzars del particularisme. Un tema aplicable de dret al País Valencià, que va abordar Antoni Ferrando a Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (Universitat de València, 1980), que no entenc com no s’ha reeditat encara. El coneixement fefaent de la història desmitifica fantasmes, el coneixement allibera.
Hi ha molts més llibres que, segons com, restaran en una penombra relativa. Per motius generacionals, potser, encara que no crec en les generacions com a compartiments estancs, recomanaria fer una ullada a Esta es la España de Franco. Los años cincuenta del franquismo (1951-1959), a cura de Miguel Ángel del Arco i Claudio Hernández Burgos, publicat per l’excel·lent editorial PUZ, les Premses de la Universitat de Saragossa, que cal seguir de prop perquè publiquen coses molt interessants. Els anys cinquanta... la dècada de formació de la generació que ara es jubila en massa. Una mica fills del baby boom, una mica generació tap. Aviat deixaran de ser problema, entraran al regne de l’oblit... Els anys cinquanta foren clau, decisius. El franquisme triomfant va demostrar a bastament els seus límits i la seua insuportable mediocritat. El 1956 hi hagué una gran revolta. I a partir d’aleshores la lluita fou constant, amb la incorporació de molts fills dels vencedors de la guerra civil. Però el rerefons econòmic, social i cultural -mental i vivencial- fou molt més divers, i en aquest llibre s’explica amb tot de detall. Convé llegir-lo.
0