Don Vicente Mompó o el caciquisme filològic

És una obvietat que el president de la Diputació de València, don Vicente Mompó, no ha escrit l’article “Treballem pel valencià sense prejudicis”, signat per ell i publicat en Levante-EMV el 24 d’agost. Com a mínim, li l’han tocat i retocat. Ni soc filòleg ni soc vident —avui dia s’estila ser filòleg i alhora àugur—, però després de més de trenta anys corregint textos, treballant en una editorial amb el llenguatge, no em mame el dit i ja sé qui pot escriure què i qui no sap fer la o amb un canut. Tot i que don Vicente té tirada a la filologia —és un bon seguidor del seu compare comptador de bitllets don Alfonso Rus, que solia corregir els filòlegs— i sovint els comentaris del seu compte de X són “converses filològiques” dignes del pare Fullana en estat d’èxtasi, tot lo món sap que té uns assessors que, com els apuntadors d’albaes, li xarren el verset. En això don Vicente és molt astut: tot príncep necessita consellers àulics. Els seus consiliaris són els diguem-ne “filòlegs de la Diputació”, una camarilla de lletraferits —des de filòlegs messiànics fins a capellans ultramuntans— que sembla que han comprat per Wallapop els fonaments epistemològics de la ciència. Vull dir que ells són els “científics” i els que no pensem com ells —siguem filòlegs o rentadors de sèpia— espantem els vampirs amb cabeces d’alls.

Que no se m’enfade don Vicente, que ja sé que ell no és un cap de suro. Però algunes de les expressions que xorren en el seu article són la traca que, en els últims mesos, s’han gastat els filòlegs visionaris de la Dipu —en realitat, és una matraca que ja ve d’anys. Que si ells són científics sense prejudicis i els altres som els dogmàtics; que si ells no polititzen la llengua i els altres la problematitzem; que si ells usen les formes més valencianes i els altres som noucentistes que ens ho torquem amb un paperet; que si l’AVL s’ha separat del valencià autèntic i ha perdut la seua “essència”; que si a les escoles “orienten” els xiquets a “donar abraçades” i no “abraços” —com diu don Vicente—, que si el seu valencià és el del “carrer” i el nostre el del “corral”... Don Vicente sap obrir bé els pàmpols quan el politburó filològic li passa el parte. Fins i tot diria que els insults de don Vicente s’han cuinat en la sagristia filològica de la Diputació.

Perquè don Vicente insulta. Dir que “la defensa del nostre idioma no l’han de dictaminar dictatorialment ni l’esquerra ni quatre intel·lectuals” és un gargall a la cara de tots els qui hem treballat pel valencià durant dos segles —dubte que don Vicente siga capaç d’entendre aquesta metàfora temporal. Els únics que han “dictaminat dictatorialment” alguna cosa en aquest país —vull dir País Valencià, li agrade o no a don Vicente o a sor Isabel de Villena— són o és un statu quo espanyol que, per mitjà de la prohibició, la folklorització, la discriminació i el menyspreu socials i l’ofegament econòmic —açò ho practica molt el partit de don Vicente—, pretén que la nostra llengua —el valencià/català; sí, català, don Vicente— només servisca per a tocar Paquito el Xocolatero. I en aquest statu quo espanyol profundament antivalencià s’ha emportat la palma la dreta valenciana i la premsa que li ha ballat i li balla els nanos —que no és només de dretes.

I, finalment, un apunt per a l’auca provincial de don Vicente. Aquest odi que demostra cap als intel·lectuals —un odi fregit i refregit pels filòlegs de la Dipu— s’assembla cada dia més al que propagava Goebbels i que tan bé va denunciar V. Kemplerer en La llengua del Tercer Reich. Que don Vicente vaja a espai amb una de les idees estel·lars dels filòlegs que l’aconsellen. Em referisc a allò del “valencià del poble”. Els filòlegs de la Dipu pressuposen que el “poble valencià” és homogeni, compacte, sense transformacions, ètnicament tancat d’Oriola a Vinaròs. Per això, segons ells, existeix —des de l’úter matern?— un valencià genuí, espontani, del carrer, un valencià que no ha de ser modificat per la cultura. Com si no tinguérem dret a llegir els escriptors catalans o mallorquins, com si no tinguérem dret a ampliar, enriquir i identificar-nos amb el valencià/català de tot el territori lingüístic, que no acaba en la Sénia. Com si no tinguérem dret a redefinir la nostra societat o el nostre país. No insinue que don Vicente siga cap “nazi”. Déu mos en guarde! Don Vicente és un pinxet de poble, un perdonavides menor, un monyicot de la política, però jo diria que és una bona persona. El politburó capellanesc que l’assessora en matèria lingüística l’ha vist vindre i se n’aprofita com del porc. Don Vicente Mompó és l’últim cacic provincial —n’hi ha hagut molts i n’hi haurà molts més encara— al servei de les elits espanyoles —que són les autèntiques elits— per a aniquilar definitivament la nostra llengua.