Vuit reptes del sistema agroalimentari i els espais rurals valencians per a la dècada vinent

El catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Politècnica de València José María García Álvarez-Coque proposa, en el context de la Càtedra Prospect Comunitat Valenciana 2030 de la Universitat de València, un full de ruta per al sistema agroalimentari i els espais rurals valencians, una estratègia a llarg termini, des d’un punt de vista de conjunt. Aquest informe es presenta com a “punt de partida” per a plantejar metes concretes per al 2030, buscant el consens i amb la necessitat d’acció política.

Per fer-ho, l’informe pretén assolir vuit grans reptes: l’emergència climàtica i la transició ecològica; la transició nutricional i la seguretat alimentària; estructura i organització de la cadena de valor; desagrarització i relleu generacional; subministrament de béns i serveis rurals ecosistèmics; canvi tecnològic i innovació; globalització com a escenari de desafiaments i oportunitats; i, finalment, governança pública: capacitat, coordinació i simplificació.

García Álvarez-Conde proposa, en cadascun d’aquests reptes, una sèrie d’objectius.

En el primer, relacionat amb l’emergència climàtica i la transició ecològica, considera necessari estimular la contribució del sistema agroalimentari i del medi rural a la mitigació d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, també reduir la vulnerabilitat i enfortir l’adaptació del sistema agroalimentari i agroforestal davant dels riscos climàtics i fomentar les explotacions agroecològiques a fi de propiciar la renovació i la qualitat dels recursos naturals.

Quant a la transició nutricional i la seguretat alimentària, el document advoca per dissenyar i posar en pràctica una política alimentària integrada que tinga en compte l’agricultura, el medi ambient i la salut pública.

Pel que fa al tercer punt, estructura i organització de la cadena de valor, García Álvarez-Coque creu que s’han de millorar les estructures agràries per aconseguir escales d’explotació bastant dimensionades d’una manera sostenible; promoure cadenes de valor competitives, sostenibles, generadores d’ocupació; una millora en la coordinació vertical i horitzontal dels agents de la cadena que permeta, “des d’un àmbit flexible, però ambiciós”, integrar operacions productives i comercials; i, finalment, garantir l’equilibri de la cadena i unes condicions de treball adequades per a la comunitat agrària i agroalimentària.

Per afavorir un relleu generacional i de gènere, insta els actors implicats a donar suport a la integració de joves i dones en les cadenes de valor per a la seua dinamització; orientar el sistema educatiu per respondre les necessitats de les comunitats rurals i un sistema alimentari sostenible; i promoure i comunicar en la societat les professions agràries, agroforestals i alimentàries.

Pel que fa als serveis ecosistemes, l’informe fa una crida a afavorir les sinergies i la provisió de béns públics relacionats amb l’agricultura, l’aigua, els sòls, l’energia, el clima i l’alimentació, a més de facilitar la transició mediambiental dels sistemes de producció amb un enfocament contractual i fomentar agrosistemes sostenibles en contra de la intensificació agroquímica i el monocultiu.

Per al sisé eix, canvi tecnològic i innovació, s’ha de promoure una governança àgil i flexible del sistema d’R+D+I agrari i agroalimentari valencià que garantisca la coordinació d’accions i fomente la col·laboració entre empreses i institucions; explorar i implementar mecanismes de finançament que doten d’estabilitat els projectes d’R+D+I, els ajude a focalitzar-se en problemes del territori i a promoure la participació del sector privat; i assolir un nivell alt de digitalització del sistema agroalimentari valencià, en benefici de les pimes, de les comunitats rurals i de les funcions alimentàries i climàtiques del sistema.

Quant a la globalització com a espai d’oportunitats, l’autor fa una crida a enfortir l’acció política exterior del sistema agroalimentari valencià, tant a escala governamental com per la mateixa autoorganització del sector a través d’organitzacions professionals i interprofessionals, una acció que ha de ser coordinada perquè siga eficaç en instàncies europees i internacionals.

Finalment, amb relació a la governança pública, coordinació i simplificació, s’ha d’aconseguir una governança “democràtica i eficaç” del sistema agroalimentari territorial que facilite la iniciativa dels actors públics i privats involucrats a través de les regles i els incentius que fomenten l’emprenedoria, la inversió i la difusió de coneixements i tecnologies.

D’on partim

A penes un set per cent de la població valenciana viu en territoris rurals –un 93% habiten nuclis urbans o semiurbans davant del 64% a Espanya o el 71% a Europa–, per la qual cosa es fan necessaris enfocaments o plans que atenguen la peculiaritat valenciana pel que fa a la seua estructura productiva i territorial.

La producció agrària valenciana està centrada en els cítrics –el 2019 van suposar el 31% de tota la producció–, fruites, hortalisses, flors i plantes tradicionals, que suposen el 70% del total, un percentatge que arriba al 75% si hi sumem l’arròs el vi i l’oli. És a dir, cultius mediterranis. La ramaderia i els productes animals a penes suposen el 22%.

Aquesta situació contrasta amb la Unió Europea, on l’especialització està orientada a altres productes, especialment cereals i oleaginosos. I passa el mateix amb la ramaderia, amb la bovina com a exponent principal. Amb tot, la PAC (Política Agrària Comuna) “no es va dissenyar per a una agricultura com la valenciana, que històricament té una participació molt minoritària en els programes d’ajudes”.

Com que té menys dependència de les subvencions europees, hi ha més capacitat de subsistència sense el suport de la PAC, amb una agricultura productiva i exportadora, però amb una falta d’instruments públics adaptats al sistema agroalimentari valencià. No obstant això, dos terços de les ajudes públiques al sector primari valencià provenen directament de Brussel·les, un percentatge que s’eleva al 75% si s’hi sumen les subvencions estatals o autonòmiques que també depenen de la Unió Europea.