La jutgessa destalona l’aforat Carlos Mazón: tres mesos de propaganda del PP ‘noquejada’ per la instrucció de la DANA

Com passa el temps! Els tres mesos transcorreguts des que la jutgessa de la DANA, el 10 de març passat, va imputar l’exconsellera Salomé Pradas i l’ex-secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, han sigut frenètics. A velocitat de creuer, la instructora ha derrocat per activa i per passiva tot l’argumentari –llegiu propaganda– de l’inquilí del Palau de la Generalitat, Carlos Mazón, i del PP. Ni el paper de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), ni el de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), ni el de la Delegació del Govern, ni el de la Unitat Militar d’Emergències (UME) han sigut qüestionats per la magistrada, malgrat haver-se convertit en les principals dianes dels populars valencians. Al contrari: la jutgessa ha elogiat la declaració del principal testimoni de l’Aemet; ha reiterat que les dades vitals del Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH) de la CHX sobre l’augment del barranc de Poio van arribar al Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat (una altra cosa és que no en feren cas); ha rebutjat investigar Pilar Bernabé, i ha afirmat que la intervenció de l’UME va ser “clarament positiva”. Gairebé cada acte de la jutgessa ha sigut un suplici per al PP.

La propaganda emesa des del Palau ha arribat a negar l’anàlisi concreta de la realitat concreta, que deia Lenin, qüestionant durant mesos que el comandament únic de l’emergència el detinguera la Generalitat. Clar, després arriba una jutgessa (que no és una funcionària, és un poder de l’Estat) i et tomba el rastre de falsedats de seguida. D’altra banda, no era difícil imaginar que algú mentia. Quan era candidat a president, en una entrevista en El Temps, el periodista Víctor Maceda li va preguntar (amb una certa mala bava) quin era l’últim llibre que havia llegit en valencià: després d’uns sospitosos punts suspensius, Mazón va contestar: “... Doncs, crec que fa poc vaig estar rellegint alguns capítols del Tirant lo Blanc”.

Tant la Fiscalia, amb un paper secundari en la causa, com –més important– la secció segona de l’Audiència Provincial de València, encarregada de resoldre els nombrosos recursos d’apel·lació en el marc del procediment, han avalat de pla les principals tesis de la jutgessa. Salomé Pradas era la responsable de “determinar les mesures de protecció a la població”, tal com marca la normativa. En això ja no hi ha cap discussió.

La instrucció ha aflorat nombrosa informació que la societat valenciana mereix conéixer i que només un jutjat pot sol·licitar sense que li la deneguen. Amb els informes oficials i les declaracions dels testimonis, a poc a poc, anem aclarint què va passar en la desastrosa reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) del 29 d’octubre passat, infaust dia de la DANA que ha deixat 228 morts.

Un exemple molt recent: el testimoni Juan Ramón C., cap de la Unitat d’Anàlisi i Seguiment del Risc del Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat, ha assegurat dimarts que va ser Pradas qui li va dictar el missatge de l’Es-Alert. Un avís que la jutgessa considera “tardà” i “erroni” en el contingut i que s’erigeix en una de les claus principals de la causa (no l’única). Quan l’alerta automàtica va arribar als mòbils a les 20.11 del dia dels fets, ja hi havia morts i centenars de ciutadans romanien atrapats per les inundacions.

La clau de la cronologia

La clau d’aquesta causa és la cronologia. Igual que en un procediment per corrupció són el rastre dels diners, les comissions rogatòries o les escoltes telefòniques o en un crim de sang les proves d’ADN. L’exercici d’encreuar les telefonades de Pradas (ressenyades en una acta notarial publicada íntegra per elDiario.es) amb les hores contrastades del que va passar sobre el terreny i en el Cecopi apunta a hipòtesis cada vegada més sòlides. Carlos Mazón, vaja vosté a saber per què, va estar desconnectat en les hores més crítiques de l’emergència. Una dada interessant són les 19 telefonades de Salomé Pradas a Mazón i al seu equip en Presidència.

L’informe pericial aportat per l’altre investigat, que considera que va actuar amb “encomiable diligència”, també resulta revelador i diu molt del tarannà i el procediment de qui dirigia l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències.

Diversos testimonis han declarat que l’Es-Alert no es va enviar fins que Pradas hi va donar el vistiplau. L’intercanvi de comunicacions entre la consellera llavors i el seu cap aporta pistes sobre com es va prendre la decisió d’enviar el missatge. La missió de la instructora és clara: acreditar el nexe causal entre l’actuació negligent de la Generalitat i els 228 presumptes homicidis imprudents.

El mateix testimoni ha confirmat, igual que altres tècnics que el van precedir en les testificals, que en el Centre d’Emergències de l’Eliana van rebre el correu electrònic del SAIH sobre el cabal del barranc de Poio de les 18.40. No obstant això, Juan Ramón C. no ho va comunicar al Cecopi: ho va interpretar innecessari pel fet d’haver-hi cinc representants de la CHX en la reunió. El testimoni, amb dècades d’experiència en Emergències (ja va viure la catàstrofe de la presa de Tous el 1982), va aclarir que desconeixia que, quan va arribar l’avís del SAIH, el Cecopi estava pausat.

Les pauses del Cecopi constitueixen un problema notable per a l’estratègia de les defenses. A pilota passada, tots pilotaires, diuen més o menys les defenses. Però, quin sentit tenia pausar la reunió en un moment extremadament crític d’aquella tràgica vesprada? A més, no va ser una interrupció breu per a anar al lavabo o fumar-se un cigarret. Va ser una primera pausa de, ni més ni menys, que una hora. La reunió només es va reprendre quan la delegada del Govern va advertir Pradas que l’alcaldessa de Paiporta li havia telefonat informant-la que la localitat de l’Horta Sud estava completament inundada.

Qualsevol amb dos dits de cap diria que aquella decisió d’interrompre el Cecopi va ser una negligència (o una cosa molt semblant). Per a la instructora, la pausa apuntala la “negligència grollera” que imputa indiciàriament els dos investigats, segons va dir en una interlocutòria del 8 de maig passat.

Una jutgessa nítida

Una de les coses bones de la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra és que no va amb embuts, cosa que és d’agrair. Quan el director general d’Emergències, Alberto Martín Moratilla, li va enviar un informe de tot just dues pàgines sobre el Cecopi argumentant que es va pausar per a un “treball exclusivament presencial”, la magistrada va titlar l’explicació d’“absurda”.

Un altre exemple del suplici per al PP: el cap de Climatologia de l’Aemet, José Ángel Núñez, va dir en la seua declaració del 2 de juny passat que va gravar menys d’un minut de la reunió del Cecopi. Va ser el primer testimoni del Cecopi que va apuntar directament a Carlos Mazón. La propaganda del Palau de seguida es va activar. Un conseller es va referir al testimoni com un “meteoròleg/espia”. L’endemà passat, la jutgessa va avalar de “plenament” lícita la gravació i va dir que la testifical de Núñez va ser de “grandíssima utilitat”. O el PP té molt mala sort o la propaganda ja no els funciona.

Encara que això són, pràcticament, batalles secundàries en el marc de la instrucció. La clau d’aquesta causa –insistisc–— rau en la cronologia. Si fem un exercici d’abstracció, la veritat és que, el 29 d’octubre, Mazón va comparéixer breument a les 11.47 (en un buit de la seua afaenada agenda aliena a la DANA) per donar pràcticament per acabada l’emergència, denotant, d’altra banda, que el caos en equip d’Emergències va començar prompte. I només a les 21.30 va reaparéixer l’aforat per demanar a la població que es refugiara en altura, uns consells que la jutgessa va titlar de “completament inútils”, d’acord amb l’hora tan passada a què es van expressar.

Ningú de la Generalitat, a part d’un maldestre Mazón, va comparéixer en les hores prèvies a la barrancada, ni tan sols després d’activar l’UME a Utiel a les 15.30, quan el president romania desconnectat degustant els plats d’El Ventorro en companyia de la periodista Maribel Vilaplana. Ni tan sols va comparéixer ningú de la Generalitat quan, a partir de les 18.00, la CHX va alertar del perill en la presa de Forata. I això que, tal com va dir encertadament Mazón en la seua primera compareixença en les Corts Valencianes després de la DANA, era un perill “apocalíptic”.

La jutgessa en cap moment ha amagat les seues cartes. El 10 de març ja va oferir a Carlos Mazón la possibilitat de declarar voluntàriament en condició d’investigat. Si el president no figura com a imputat és, exclusivament, per la seua condició d’aforat. L’oferta, per descomptat, continua vigent. L’última vegada que algú va demanar que se sol·licitara a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana la imputació de Mazón, la jutgessa va advertir que la instrucció “no està esgotada”.

No mires El Ventorro

Mazón ja fa més de set mesos que està atrapat en el marc d’El Ventorro. Allò del filòsof i lingüista George Lakoff de “no mires un elefant”. L’opacitat sobre els seus passos d’aquella vesprada no ha fet sinó alimentar les sospites sobre el personatge. Que algú així –probablement, i sense exagerar, un dels gestors públics més inútils dels últims temps a Europa occidental– resistisca en el lloc és perquè la direcció del PP al carrer de Génova s’ho faça mirar. Tenint en compte, a més, que el calendari judicial posa en destrets seriosos el pròxim congrés dels populars.

Encara que Alberto Núñez Feijóo abrigalle Mazón a Alacant, la realitat concreta és que l’argumentari s’esclarissa perillosament per al PP. El dirigent gallec ha donat a Mazón una de freda i una de calenta: ja va dir allò que estava “noquejat”. Una expressió, per cert, digna d’un escriptor del realisme naturalista com Émile Zola: precisa i encertada.

L’aforat ha tingut moments fins i tot d’involuntària creativitat ontològica. Quan va reconéixer que havia arribat al Cecopi a les 20.28 (que és com acudir a un enterrament amb el finat ja davall terra des de fa estona), després de mesos assegurant que la seua arribada era anterior, Carlos Mazón va adduir: “No entenc això del canvi de versió. Evidentment, les 20.28 són després de les set i mitja”. I, per si de cas, va preguntar sense despentinar-se: “Quan he mentit?”.

La pregunta, més aïna, seria: quan no ha mentit? Encara que, potser, va i resulta que sí que rellegia el Tirant lo Blanc, qui sap. Jo, en tot cas, ja no em crec res. Huit de cada deu valencians tampoc sembla que tinguen cap confiança en el molt honorable president. L’important, en tot cas i en termes judicials, és el que decidisca la instructora. I la veritat és que continua destalonant-lo.