Mónica Oltra, l’artífex de les majories d’esquerres valencianes

Al Japó hi ha una modalitat de funeral en què el finat està viu. Es diu seizenso i és una manera de mostrar agraïment als éssers estimats abans de l’òbit, per exemple per als malalts terminals. Mónica Oltra Jarque (Neuss, República Federal d’Alemanya, 1969) no ha volgut assistir a les seues pròpies exèquies (polítiques). En una jugada molt característica del personatge, s’ha avançat a uns i altres, i abans de l’executiva de Compromís que havia de debatre la situació del Pacte del Botànic arran de la imputació de la seua vicepresidenta, Oltra ha aparegut en la seu de la formació valencianista i ha anunciat que se’n va per no posar en perill el Govern progressista a menys d’un any per a les pròximes eleccions autonòmiques. La dirigent de Compromís ha comparegut abrigallada pels seus col·laboradors més estrets en la vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives que dirigeix des que el 2015, després de dues dècades d’hegemonia absoluta del PP, les forces d’esquerra es posaven d’acord per a governar.

Oltra afronta l’horitzó judicial sense el doble aforament de què gaudia, com a parlamentària autonòmica i membre de l’executiu valencià. La delicada situació també trastoca les possibles aliances amb Yolanda Díaz amb vista a les pròximes eleccions generals. La imputació i dimissió posterior d’Oltra afecta, per tant, els fonaments de l’esquerra valenciana. Perquè Oltra ha sigut la líder política artífex de les majories d’esquerres al País Valencià.

Nascuda a Alemanya, país a què la seua família va emigrar durant el franquisme, Mónica Oltra es va criar en un ambient de militància en l’esquerra comunista. Son pare, Juan Oltra, metal·lúrgic, i sa mare Angelita Jarque, treballadora en una fàbrica, van formar “una família obrera, d’estirp comunista, una cosa que des del principi de l’existència conscient de Mónica va comportar l’assumpció dels valors que aquesta esquerra exigia i practicava”, escriu l’autor de l’única biografia (autoritzada) d’aquesta dona.

El retorn a Espanya va suposar el seu ingrés en les Joventuts Comunistes i, posteriorment, en Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). La llarga dècada de 1990, després de la caiguda del mur de Berlín i l’hegemonia absoluta de les tesis neoliberals, va forjar una travessia en el desert d’una jove estudiant de dret que ja apuntava maneres. No obstant això, no va ser fins el 2007, quan va accedir a l’escó de parlamentària autonòmica en una candidatura d’unitat entre el Bloc Nacionalista Valencià i EUPV, que va acabar, en la millor tradició caïnita de l’esquerra, com el ball de Torrent.

Mónica Oltra, juntament amb l’actual consellera Mireia Mollà, va ser expulsada d’Esquerra Unida i es va unir a l’incipient Compromís, una marca que faria fortuna. Una mena de valencianisme d’esquerres, amb un cert component ecofeminista, que comptava amb un avantatge d’importància cabdal: l’instint polític d’Oltra a més de la seua capacitat dialèctica per a posar en dificultats un PP governant fins al coll de casos de corrupció.

La fórmula va tindre èxit i el 2015, després d’un últim i agònic mandat dels populars, les eleccions van donar un resultat excepcional a Compromís, que es va situar com la segona força política de l’esquerra amb més vots. A la ciutat de València, la formació valencianista es va fer amb l’alcaldia, una cosa impensable pocs anys abans.

Oltra, després d’una negociació tibant amb els socialistes valencians, va assumir el negociat de les polítiques socials, que va titular “inclusives”, a més de la vicepresidència i el càrrec de portaveu de l’executiu presidit pel socialista Ximo Puig. Entre les seues competències figuraven els centres de menors. Un àmbit de gestió ampli i complicat que durant les quasi dues legislatures del Pacte del Botànic li ha impedit exercir en tota la seua esplendor el paper polític de contrapés al PSPV-PSOE.

La relació amb Puig, especialment després de l’avançament electoral del 2019, s’ha anat deteriorant amb el pas del temps a velocitat de vertigen. Ni tan sols es parlaven per telèfon. Envoltada d’un equip de fidels, per moments quasi adoradors oltristes, la vicepresidència primera es va convertir en un antagonista institucional del Palau de la Generalitat, encara que amb menys recursos per a la batalla.

La condemna del seu exmarit per abusar d’una menor tutelada i la gestió del seu departament del cas han comportat la imputació d’Oltra. Un llarg camí que ha suposat un notable desgast polític i personal de l’exvicepresidenta i que Oltra ha afrontat sense massa savoir faire. L’argument de la persecució de l’extrema dreta, que exerceix l’acusació particular i popular en el cas, només ha servit per a allargar l’agonia de les últimes jornades, després de la seua imputació per part de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

Oltra sen va per “no comprometre el projecte de canvi” del Pacte del Botànic. La líder de Compromís no ha volgut assistir al seu seizenso.