Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Jenares volia ser president del València CF

Josep Lluís Fitó

Sarín i Jenares són els dos personatges que protagonitzen la majoria d’acudits i succeïts que acostuma a contar Alfonso Rus. El president de la Diputació de València (primer dels càrrecs que ostenta) és un excel·lent amenitzador de llargues sobretaules, d’eixes estones en les quals es degusta un aromàtic Cohiba. Les seues gràcies són conegudes, fins i tot, per la secretària general del PP, M. Dolores de Cospedal.

En aquestes situacions és millor quedar-se fins a la fi del show perquè, qui se’n va, es converteix en la diana dels comentaris del batle de Xàtiva (segon càrrec). Això és en els moments de relax. Suportar el dia a dia és més complicat. Segons un dels seus tinents d’alcalde, el diputat autonòmic (tercer càrrec) és “com una estrela. Si t’acostes et crema i si t’allunyes, et geles”. No és fàcil, per tant, la convivència al treball quotidià. De fet, si s’analitza aquells que l’envolten, s’arriba a la conclusió que uns aguanten per necessitat i altres per vanitat.

El PP ens ha acostumat (malament) a barrejar la política amb institucions i entitats. Ja no ens estranya que un president de la Generalitat puga acabar en el cim de la cúpula d’una entitat bancària pública, que un delegat del Govern utilitze el càrrec per a fer campanya electoral, que un conseller de Justícia mude a vicepresident del CGPJ, que un secretari autonòmic de comunicació es convertisca en director general de RTVV o que la directora de la televisió autonòmica siga nomenada consellera.

Els àmbits estan tan contaminats pel poder polític que al president provincial del PP (quart càrrec) li degué semblar normal que podia compatibilitzar les seues responsabilitats amb la presidència del València CF. Total, el Consell i el PP havien de comandar la venda d’un club que, amb la seua tutela, havien avalat amb diners públics i endeutat encara més. Per tant, començaren les filtracions interessades, escrites i radiades, que han protagonitzat un dels episodis periodístics més vergonyants dels últims temps. No cal ser molt espavilat per comprovar on i quant gasta la corporació provincial en publicitat per trobar les coincidències amb la trompeteria mediàtica.

Però, ves per on, la set de poder, l’avarícia d’aglutinar càrrecs i la irrefrenable verborrea (no confondre no pensar el que es diu amb ser espontani i sincer) han sigut les causes que han allunyat Rus de la presidència del València CF. Què té la llotja de Mestalla? Fama, projecció mediàtica estatal i influència. A Rus li ha faltat credibilitat perquè el seu missatge semblara sincer. No li hem sentit un argument que ens fera pensar que volia ser president per amor a uns colors. Els aficionats al futbol ja saben que el seu blanc és el d’una altra camiseta. No pensen mal: la de l’Olímpic de Xàtiva, club del qual és president (quint càrrec). Algú recorda una temporada completa de Rus en la tribuna de Mestalla? En plena campanya de promoció com a president valencianista, acompanyà l’equip a Sevilla en l’anada o estigué en la tornada de les semifinals de la UEFA Europa League? En canvi, en la final de Copa (R. Madrid-Barça) ocupà lloc de privilegi a l’estadi.

En qualsevol cas, és evident que l’assalt a la presidència del València ha sigut un pols franc a la direcció del seu partit. La intuïció com a veterà de la política li ha fet olorar un canvi de cicle. L’eixida cap al futbol era ideal i l’intent de concentrar tant de poder una temeritat per al PP. L’enfrontament directe amb el president de la Generalitat ha coincidit amb l’abandó pels responsables de l’oferta russa , que han desvetlat que era el president del Consorci de les Comarques Centrals (sext càrrec) qui s’havia oferit.

Temps hi haurà per a saber si el “no” des de la direcció regional del PP ha sigut perquè consideren Rus un perill en un lloc de ressonància com el València, per la seua indiscreció i l’afany de poder o perquè el donen ja per amortitzat. Fins i tot, com a candidat municipal. En les últimes eleccions va guanyar la majoria absoluta per un escàs marge i Fabra ha enviat –fa més d’un any- una persona de la seua confiança a preguntar per Xàtiva quin seria el possible substitut de Rus.

Una cosa tinc clara: sent home de futbol com és, haguera posat del revés bona part de l’afició valencianista. Haguera connectat amb el seguidor més visceral de Mestalla amb el seu verb fàcil, irreflexiu i capaç de generar il·lusions, vendre fum o falses promeses. Una altra qüestió és si l’equip no haguera funcionat i l’hagueren esbroncat a la llotja. Pot ser que els seguidors valencianistes ja no l’hagueren vist més per allí. Acostuma a fer-ho si el critiquen. En el seu primer any d’alcalde (1995) li xiularen quan va arribar tardíssim a la Nit del cant d’albades de Fira. Alguna versada li ho recriminà. No ha tornat. Tampoc ho ha fet a la Cavalcada del Ninot. Ell, president nat de la Junta Local Fallera de Xàtiva (sèptim càrrec), només ha anat la primera vegada perquè no aguanta la sàtira dels fallers.

És eixe tarannà que ara ha evidenciat, de nou, filtrant una vendetta política per no rebre el suport de Fabra o l’oportunisme en les crítiques a Bankia.

L’octau càrrec, la presidència del València CF, no ha sigut més que pura ficció. Com Sarín i Jenares.

Etiquetas
stats