Em va sobtar bastant llegir en les memòries de José Antonio González Casanova (Memorias de un socialista indignado, RBA, 2015) un judici superficial i derogatori d’un precursor del feixisme a Espanya com Ernesto Giménez Caballero. González Casanova fou en la seua joventut un fervent catòlic, i a més “joseantoniano”. Tingué, durant un temps, Genio de España, de Giménez Caballero, com a llibre de capçalera. Amb els anys es desempallegà de tot plegat, del falangisme, i fou un socialista de pro, al si del Front Obrer Català (la secció catalana del Frente de Liberación Popular, FLP) i del PSC, catedràtic de Dret Polític i cap visible -o cervell- de moltes vicissituds del socialisme a Catalunya. Sempre fou un cristià progressista, orientació El Ciervo. És autor d’unes memòries una mica atabalades, en les quals crida l’atenció la insistència amb què es qualifica de “socialista revolucionari”. No sé quina mena de “revolució” pensa que podien fer, es proposaven fer o han fet els seus companys del PSC i del PSOE.
Com molts altres esquerrans formats sota el franquisme, tingué una prehistòria forjada com es podia, sota la influència eclesial o del falangisme, versió SEU i sobretot SUT (Servicio Universitario del Trabajo), experiment d’aproximació al món del treball d’on varen eixir els quadres del FLP, que evolucionarien acceleradament cap al socialisme i el comunisme. Aixoplugat per Manuel Jiménez de Parga, González Casanova (Barcelona, 1935) encetà una reeixida carrera acadèmica, de la qual dona compte detalladament en les memòries, paral·lela a una trajectòria política igualment intensa, i potser un pèl magnificada.
De Giménez Caballero diu: “Este autor ha pasado por ser el ideólogo del fascismo español, però en realidad se trataba de un fabuloso inventor de extravagancias y un oportunista ingenuo.” “Hoy me parece un personajillo inofensivo y tragicómico.” Admet, això sí, que “su relevancia como agente cultural en la dècada de 1930 es reconocida por todos” i que, als seus disset anys, el va impactar: el que deia en Genio de España era “justamente lo que yo andaba buscando”.
Dues reflexions s’imposen de seguida. No s’ha de menystenir mai allò que t’impacta als disset anys, perquè sovint serà una influència (potser inconscient) duradora. I de “personajillo” ingenu, inofensiu i tragicòmic, Giménez Caballero, res de res. Un catedràtic de Ciència Política (que és com s’anomenà després el Dret Polític a les facultats de Dret), primer a Santiago de Compostel·la i després i durant molts anys a Barcelona, hauria de saber-ho, amb escreix.
Però hi ha altres judicis estranys i benèvols, desconcertants, en aquest llibre, com el que dedica a Carl Schmitt, el jurista pro-nazi i antisemita que trobà refugi i recer a l’Espanya de Franco. Es lliurà dels judicis de Nuremberg, però no del judici implacable de la història. Fraga Iribarne l’idolatrava, i tingué una gran entrada a l’Instituto de Estudios Políticos. Segons Casanova: “un supuesto nazi (nunca lo fue, aunque, por temor, colaboró con Adolf Hitler al principio)”... Doncs no diu això, ni de bon tros, la recerca més rigorosa i una nodrida bibliografia. Per exemple: Raphael Gross, Carl Schmitt und die Juden (Suhrkamp Verlag), que ressegueix fil per randa la seua evolució com a catòlic integrista cap al nazisme i amb un rerefons antisemita constant. Casanova solia desdejunar diàriament amb ell a l’Hostal de los Reyes Católicos, a Santiago, on residia la filla de Schmitt, i a l’home ja li està bé. Poc esperit crític, seria el mínim que se’n pot dir. Heidegger i Schmitt foren la màxima expressió de la vessant abismal del pensament alemany, que juntament amb tants acadèmics i científics participaren de ple en l’intent de reordenar Europa i sotmetre-la a una depuració ètnica i eugenèsica massiva, que en part es dugué a terme amb l’extermini de 6 milions de jueus. A més de l’agressió a l’Europa oriental i la Unió Soviètica, que costà 26 milions de morts, amb l’objectiu de sotmetre a servitud els eslaus supervivents, que restarien a mercè del Herrenvolk. L’infern a la terra, de la mà d’uns il·luminats irracionalistes i fanàtics, assistits per una cohort acadèmica i en representació d’interessos poderosos com els Krupp i Thyssen, o la IG Farben, la indústria pesant alemanya i el suport (en part voluntari, en part forçat) d’un país obnubilat.
Giménez Caballero simpatitzava amb aquesta empresa hitleriana, com es pot llegir a Genio de España si se’n té la paciència necessària. Sobre Gecé, com li deien als anys vint i trenta, hi ha estudis concloents, com el de Mario Martín Gijón a Los anti-intelectuales de la derecha en España. De Giménez Caballero a Jiménez Losantos (RBA, 2011), amb epígrafs tan eloqüents com “Un escritor europeista y orteguiano”; “Conversión en Roma”; “Ideólogo unificador del franquismo”; “Al servicio de Hitler”; “Giménez Caballero y Cataluña, un amor no correspondido”; “Publicista de la ‘Hispanidad’”.
Genio de España es va publicar originalment el 1932. És un pamflet nacionalista metafísic i exaltat, furibund, però precís en la seua ambició. La retòrica no ha d’enganyar. Molts feixistes feien gala d’extravagància i fins i tot d’autoparòdia. L’embolcall intel·lectual i artístic del feixisme tenia aquestes coses, de D’Annunzio a Dalí, o el D’Ors falangista amb l’uniforme estrafolari, que eren funcionals -a manera de bromera o de boira embolicadora- als qui de veritat movien els fils i dirigien els escamots de la mort, que era la veritable comesa i raó de ser del feixisme: assassinar en massa els opositors o la població que els feia nosa, fins arribar al genocidi. El llibre de Giménez Caballero tingué encara una segona edició en 1934. Jo tinc ara davant la tercera edició, del 1938 (Edicions Jerarquía, II Año Triunfal, Saragossa). Mostra clarament la metamorfosi d’un esperit oportunista, que cercava alguna cosa i la va trobar en el nacionalisme radical i essencialista, en el feixisme, que a Espanya sembla que ha de ser confessional: “¡Sed católicos e imperiales!”.
El llibre vessa retòrica, però també historicisme i polèmica amb Unamuno, Ortega, el 98 i tota la resta. Giménez Caballero fou l’ànima de La Gaceta Literaria (1927-1932), una important revista de lletres, que deixa clar si encara calia que el feixisme tingué una vessant culta -Sánchez Mazas, Giménez Caballero, etc.- que no per esquifida a Espanya -on la gran majoria de la intel·ligèntsia fou republicana i antifeixista- es pot considerar inexistent. D’allà vingueren Ridruejo, Aranguren, D’Ors, Rosales, Corts Grau, Torrente Ballester, Laín Entralgo...
Tasca àrdua llegir-se avui aquest Genio d’España, subtitulat “Exaltaciones a una resurrección nacional. Y del mundo”. Però és una bona introducció a una verborrea que s’ensenyorí d’Espanya al llarg de dècades. Ens n’hem oblidat. I amb bones raons, però la història s’ha de conèixer -no menysprear-la, i prou- per tal de no repetir-la. Un llibre demencial, en realitat, exuberant i exhibicionista, un manual de feixisme cultural, que no s’ha de perdre de vista mai, perquè ens arriben tothora versions edulcorades i devaluades, transvestides, d’idees molt similars. L’essencialisme providencialista n’és la xifra. I aplica el mateix patró a altres latituds. Per exemple a l’Alemanya de Hitler: “Este ha sido el hallazgo de Hitler... su genialidad de encontrar el genio de su tierra, de su raza. El milagro de Hitler, es el milagro del Genio perdurable de lo germánico.” Abillat amb uniforme negre i botes altes, armat de retòrica arnada i imperial de cartró-pedra, entusiasta de Hitler i Mussolini, Giménez Caballero -que embadalia els escriptors dels anys vint i trenta i que segurament un Andrés Trapiello absoldrà- era potser “un personajillo”. Però d’ingenu i inofensiu, de graciós per extravagant, res de res. Ja ho havia dit.
0