Nova ruralitat: un silenci sorollós

Sovint, passejant pel País, et sorprèn el silenci i la solitud de tants pobles i entorns rurals, d’on sembla que ha desertat la vida. N’heu fet mai, l’experiència? Ningú al carrer, cases tancades i barrades, escoles en desús, sense xiquets, ni tan sols un bar obert. És una visió corprenedora, que es presta a divagacions melancòliques. Sobre el temps, la vida o la futilitat de les coses humanes...

Però cal tocar de peus a terra. Aquest estat de coses no és normal. Caldria fer alguna cosa. Ara bé, quina? D’entrada constatar que la situació no és anecdòtica o marginal. De cap manera: afecta diverses comarques  i un gran nombre de nuclis rurals, pobles on abans hi havia gent, activitat, persones de totes les edats, comunitats senceres i completes, amb tenda, forn, carnisseria, bars, comerços i gent d’ofici com fusters, obrers de vila, ferrers o llanterners. Ara hi regna una buidor i un silenci depriments.

Vet ací una qüestió sensible i simptomàtica, amb causes no tan simples com sembla i conseqüències en diversos terrenys: ambiental, humà, patrimonial, d’equitat i atenció als ciutadans allà on es troben. Convé considerar-la a espai i valorar com cal l’intent de revertir, matisar o modular un procés de descompensació demogràfica amb determinants diferenciats i, en la pitjor hipòtesi, ineluctables.

El procés de concentració de la població valenciana a les comarques del litoral (més d’un 80 %) i el consegüent desert demogràfic a les comarques rurals d’interior (sobretot de Castelló i en part de València, una mica menys a Alacant) no es deu a la ignorància o la desídia, quan no la mala fe, dels qui governen la Generalitat. Hi ha una política activa de despoblament!, s’ha arribat a dir... No ho sé, em sembla que no. Diria més bé que és un procés generalitzat, de gran dinàmica, que depassa als governants, que desborda les limitades competències de què disposen i l’escàs volum financer de les ajudes i actuacions que podrien activar.  Però també es pot pensar que alguna cosa de fons falla i que les mesures compensatòries o de prevenció arriben tard. Massa tard.

Hi ha opinions de tota mena. Segons algun sociòleg neo-rural només que l’A 7 s’haguera fet més cap a l’interior -amb el cost afegit consegüent en termes de túnels i viaductes, vist el relleu tan complicat que tenim- tot seria diferent. Però no, no està tan clar. De vegades la facilitat de les bones comunicacions invita més que no a romandre al poble, a marxar. I ves per on, sense bones comunicacions -cas d’Alcoi- s’ha pogut assolir industrialització i vida urbana.

A la Generalitat estan tan preocupats amb aquesta qüestió que darrerament han proposat un “salari rural”, que ja veurem com es concreta, per als qui no abandonen les comarques més exposades al buidament, per tal de fixar població. Per tractar d’aturar la sagnia i de revertir, si es pot, el procés... És una bona iniciativa, no cal dir-ho, perquè una clau del problema és econòmica. Però va molt més enllà: son les condicions de vida, les limitacions professionals, la manca d’un entorn engrescador, la sensació de declivi general i d’estar perdent-se alguna cosa. Aquest darrer element és clau i afecta directament les generacions més joves. És la síndrome fomo –fear of missing out- però en viu i en directe.

Les economies d’escala, les economies externes o d’aglomeració, les facilitats de tota mena dels grans nuclis urbans, la proximitat als recursos educatius, la vinculació directa a experiències culturals i formatives, a una oferta d’oci i d’activitats extraescolars més àmplia, les oportunitats professionals en una economia de serveis, un ventall de relacions humanes més ampli,  tot això i altres elements en la mateixa línia expliquen el declivi demogràfic del món rural. Les activitats agrícoles i ramaderes, més un turisme rural escadusser, hi son quasi les únics eixides. I no son gens lluïdes. Caldrà encoratjar-les, promoure-les, fins i tot tractar de recuperar conreus i ramaderia (ecològics), i alhora completar-les amb la creació de noves figures professionals, lligades al medi ambient i a la preservació dels entorns. Però la cosa va més enllà.

Reomplir de vida pobles i viles d’interior? És possible i desitjable? Poden ajudar les tecnologies actuals de les comunicacions i la informació? La qüestió seria fer atractiu de nou viure al món rural. Però com?

Com tots els problemes complexos, aquest demana respostes matisades i en diversos nivells. Sobretot, mirar les coses com són.  D’ençà del 1530, quan Antonio de Guevara va donar a la impremta un llibret tan curiós com Menosprecio de Corte y Alabanza de Aldea -que enllaçava amb una tradició clàssica grecollatina d’exaltació de la vida simple en contacte amb la natura-, ha plogut molt. Però els tòpics tenen una pervivència estranya. La vida al camp seria més agradosa i autèntica, més lliure i feliç, més sana, que la vida a la Cort (a la ciutat), que és artificiosa i plena d’enganys. Sobta molt, en aquest escrit del segle XVI, el reguitzell de tòpics. Caldria parlar molt sobre els tòpics, el seu fons de veritat i les seues mentides. En qualsevol cas, la realitat sempre guanya i la vida rural ha perdut la partida. Per raons sòcio-econòmiques i també culturals.

 La dualitat rural/urbà, la ponderació de les virtuts respectives, té una gran tradició. Al segle XXI  -i aquesta és la qüestió- ha pres perfils radicalment nous. S’ha arribat a un punt extrem. És el moment de preguntar-nos si es podrà capgirar una situació inacceptable que afecta una part molt extensa del territori. Re-naturalitzar els espais urbans i urbanitzar els rurals -i que s’entenga bé la idea!- podria ser una opció. Caldria fer possible assentar en entorns rurals figures professionals diferents, vinculades al món urbà a través del teletreball, per exemple i entre altres opcions, aprofitant totes les eines tecnològiques actuals que permeten -en principi- una certa deslocalització. No de tot ni sempre, però la discontinuïtat del treball presencial en algunes ocupacions podria ser de molta utilitat.

En el fons, només una forta injecció de recursos a les àrees rurals en procés de despoblació, capaç de proveir-les de facilitats -Internet d’alta velocitat, transports escolars segurs i eficients, accés a tot tipus de serveis, habitatges a l’abast- pot ajudar a capgirar una situació aparentment abocada al no retorn.

Però més enllà de l’aspecte econòmic -que és fonamental- cal crear un cert ambient favorable, un corrent cultural de valoració de la vida als entorns rurals en les condicions de la modernitat avançada, sense pèrdua de possibilitats vitals. La fusió o la convergència camp/ciutat, rural/urbà, la superació d’una contradicció que ve de molt lluny (ja l’apuntaven Marx i Engels el 1848, al Manifest), no és cosa fàcil ni planera, però seria l’única opció per trencar un silenci massa sorollós. Veurem algun dia, de nou, les places i els carrers plens? S’escoltaran veus raonables que qüestionen mega-projectes fotovoltaics -i altres- on no toca, i que podrien fer molt de mal? És l’altre gran front d’una divisòria territorial que cada dia es fa més gran.

Fa seixanta anys, o una mica més, Joan Fuster va poder escriure a Nosaltres, els valencians: “El camp ho és tot, al País Valencià”. Exagerava una mica, és clar. Però no tant. Per bé que ja s’insinuava el declivi, la vida rural tradicional es mantenia i l’economia agrària de regadiu era puixant. Passat el temps, ni una cosa ni l’altra. Algú, exagerant, podria dir a hores d’ara: “El camp ja no és res”. S’equivocaria molt. Però sobretot caldrà maldar perquè -si volem preservar l’equilibri territorial, econòmic i humà, fins i tot la base física i natural de sustentació d’una col·lectivitat singular- mai no es puga dir una bajanada tan gran.