La Plaça de la Unió

En Lima, malgrat Fujimori i Castillo, la plaça més important rep el nom de Plaza de Armas. Esplèndida i senyorial. Com en tants altres països iberoamericans. Nasqué d'arrels castrenses i acabà sent l’emplaçament del Tribunal de la Inquisició. A la vora de la imponent Catedral de Lima i el contemporani Palacio del Gobierno. En un dels cantons, seixanta criollos activistes crearen (1868) en un bar el Club de la Unión. S’enfrontaven així a l'influent i aristocràtic Club Nacional (1855). Un any després, fruit de gran esforç per l'eficàcia i la germanor, es reincorporaren al combatut Club Nacional. El president del Club de la Unión ho fou del Club Nacional, com a prova de la unitat aconseguida. Finalment fou el Club de la Unión. Nom d'un edifici emblemàtic de l'actual Lima, conegut com Palacio de la Unión. Punt de reencontre dels peruans provinents de tot el país i del món. Sense distinció. D’entre els seus associats provenen molts generals, polítics, presidents de la Repùblica i destacats dirigents. Així mateix, té una seu marítima -“Los Corales”- de 300.000 metres quadrats, en la façana de l’Oceà Pacific. Simbolitza l’abraçada d’amistat i obertura cap al seu horitzó ampli, com els mars, de solidaritat i respecte mutu.

Plaça Major

Dies enrere s’alçà un aldarull extraordinari al voltant de la plaça Major de la ciutat de València. Un dels espais més controvertits en la socialització entre els valencians. Motiu: la invasió de l'anomenada plaça de l’Ajuntament per les parades del mercadet que habitualment s’instal·len en la plaça, davant de la Llotja dels Mercaders. L’edifici més important del Gòtic Civil, a la Mediterrània. La plaça del Mercat és l’espai de trobada més significatiu, pel que fa a la socialització del fenòmen humà i comercial de la València de sempre. Les novel·les de Blasco Ibáñez, la iconografia domèstica, l’activitat mercantil, els vectors gastronòmics i agroalimentaris, l’entramat urbà i les arrels ciutadanes així ho testifiquen. L’escàndol fou sonat. Calçotets, faixes, davantals i aquelles mercaderies que abasteixen el públic modest cada dia de la setmana pels barris de la ciutat: Russafa, Jerusalem, Montolivet, Mossèn Sorell o Malilla. Tant se'n dona.

Mercadets

El fons del disgust era que la plaça Major—la del Ajuntament-- segons una part de la ciutadania, no hauria d'estar ocupada per les tendetes que habitualment s’instal·len cent metres més cap endins de l’avingudada de Maria Cristina, per més que fora durant unes obres inajornables. Uns quants dilluns que permeteren als comerciants no interrompre la seua activitat. Aquest alçament sord no és res més que una batalla de la vertadera guerra de fons. Hi ha un reducte de la població de València-ciutat, ubicada majoritàriament al nou centre urbà —de Marqués del Túria a al carrer de Colón i les Barques o la Pau--, que, després de sis anys de consistoris del Rialto, encara no ha admés que la ciutat funciona en clau progressista. Tots tenim dret a expressar les nostres opinions i la polèmica, com quasi totes les que són capcioses i partidistes, quedà en res. Per a uns, la foguera d’una nova frustració i per als altres, una pèrdua de temps. Amb ànim d'enfrontar als veïns de la ciutat per emplaçaments, per privilegis, per prejudicis i per estaments socials. Res més estèril.

Plaça Mercantil

A més de les conveniències, hi influeixen els factors culturals i estètics. Anem al gra. Com pot ser que moleste la instal·lació temporal de tendetes provisionals en un espai de tots, durant uns pocs dilluns i que ningú diga res de la configuració d’una plaça que ha patit diverses modificacions, cada vegada a pijor? La plaça ha suportat l’enfrontament ideològic en la degradació de la seua nomenclatura i ningú diu res? Plaça de la Llibertat, d'Emilio Castelar, del Caudillo, del País Valencià, per acabar dient-se de l’Ajuntament, sense substància ni consequència. Per què no es diu de Correus, de l’Estació, dels Bous, de les Flors o del Ateneu Mercantil ? Per què l'ideòleg que decidí nomenar carrers,-- com els de Falangista Esteve, Hermanas Chabàs, Marqués de Sotelo, o tornar a periodista Azzati, personatge tèrbol del blasquisme irredent-- , mancà, tot segur, d’opcions intel·lectuals i arguments històrics.

Crisi/oportunitat

A Barcelona diversos col·lectius disposen d’un centenar de projectes solvents per rellançar la ciutat després de la pandèmia. Per ampliar l’aeroport,--el segon amb més moviment de l'Estat--. Recreixeran la Fira de Mostres amb noves instal·lacions adaptades a la nova concepció firal. Assagen d'obrir certàmens presencials. Les institucions econòmiques i empresarials, coordinades, treballen per sortir de la pandèmia amb renovades forces per recuperar el temps perdut. Transformar la crisi en oportunitat és el repte de qualsevol ciutat que vullga ser capdavantera. No cal perdre energies pledejant per si Fira València és de la Generalitat o de l'Ajuntament. Si el Port, gestionat per la Autoritat Portuària (APV), és del ministre Ábalos i de l'incombustible Aurelio Martínez o del pull de remolcadors, estibadors i agents marítims. Si existeix per donar vida a la xarxa econòmica metropolitana o per a carregar-se l'ecosistema. Tot és vàlid i raonable.

València a fons

Com ha de avançar València- la Comunitat Valenciana, amb les frustracions i els complexes entre provincies, cercles de poder i nuclis de població? Per a acceptar que el País Valencià no ho serà mai, sense cohesió, distant dels lideratges i d’esquenes a la realitat. Sense un Cap i Casal integrador i reforçat no és possible una autonomia competitiva. Mancats d'un poble disciplinat i cohesionat al voltant de la capitalitat de València, mai serem respectats pels que ens han d’acompanyar i reconéixer. La idea força esgrimida pels ciutadans de tot arreu del país hauria de ser: València a fons. Sense reticència i lluny de les suspicàcies. Fer una ciutat per al futur és concebre-la amb totes les excel·lències i oportunitats. Aniria bé començar per convertir la plaça del Ajuntament, en el lloc ben intencionat del la trobada i la germanor. De tots els valencians del Sènia al Segura. De la mediterrània a les costeres de la Manxa, al pantà de Contreras. Fins a Penyagolosa i el Maestrat. Un Club de la Unió on la intel·ligència de les forces polítiques permeta l’acció en positiu. A favor. Mai a la contra. Seran capaços de transformar la plaça major de l’Ajuntament en la Plaça de la Unió? Mentrestant, garbellarem aigua.