Contra l'omnipresència dels ordinadors en l'ensenyament

“Es diu escriure. Te'n recordes? Saps, molts xiquets ja no saben com fer-ho. Escriuen en el teclat o imprimeixen. O xategen en el mòbil”. (Toni Morrison).

“Em vaig trencar el dit en un accident i no vaig poder usar la màquina d'escriure durant uns mesos, i llavors vaig començar a fer com en la meua joventut i vaig tornar a escriure a mà. Quan el meu dit va sanar i vaig poder tornar a usar el teclat una altra vegada, vaig descobrir que la meua poesia era més sensible quan escrivia a mà; les seues formes plàstiques podien canviar més fàcilment. La poesia hauria d'escriure's a mà. La màquina d'escriure em va separar d'una intimitat més profunda amb la poesia, i la meua mà em va acostar una altra vegada a aqueixa intimitat”. (Pablo Neruda).

Quan l'any 2001 l'escriptor Marc Prensky va encunyar els termes –hui ja obsolets- “nadiu digital” i “immigrant digital”, la comunitat educativa mundial es va imbuir en la idea de la necessitat imperiosa d'utilitzar per a l'ensenyament i l'aprenentatge les noves tecnologies educatives digitals. Encegats, van oblidar que l'educació requereix alguna cosa més que tecnologia i que aquesta per si mateixa no suposa un canvi educatiu qualitatiu fonamental, i fins i tot pot propiciar un emmascarament de l'aprenentatge dels continguts. L'educació requereix molt més que tecnologia i no pot oblidar eines bàsiques del passat. D'altra banda, les diferències dins mateix de l'anomenada “generació digital” són tan importants com les diferències entre una generació i la següent (o l'anterior), i hui les noves cultures de participació han sigut construïdes per joves i adults treballant junts a través dels ordinadors, dels blogs i de les xarxes socials, on tots interactuen quotidianament sense tindre en compte les seues respectives edats. La franja d'edat que va proposar Prensky per a categoritzar els qui manegen les noves tecnologies depén hui més de l'ús quotidià i la resolució de problemes d'aquestes tecnologies.

No replantejaré ací que les tecnologies ben utilitzades pel professorat permeten atraure l'atenció de l'alumnat, ja que estan immersos en un món d'imatges. No posaré en qüestió les virtualitats de les TIC a l'aula (d'altra banda, sempre han existit tecnologies educatives: què era si no l'àbac?). La revolució de les TIC i les seues nombroses eines augmenta la motivació de l'alumnat amb un aprenentatge actiu i indagatori, i permet crear entorns flexibles i col·laboratius per a l'aprenentatge i fins reestructura els escenaris formatius tradicionals, entre altres bondats. Dita la qual cosa, crec que és negatiu que tots els treballs les i els alumnes els realitzen amb l'ordinador. Ells ho prefereixen (i una raó és que poden traspassar-se ‘pendrives’ d'alumnat del curs superior amb treballs ja realitzats: i ho fan). Com vulga que les meues companyes i companys sempre encarreguen tots els treballs a ordinador, jo sempre els encarregue com a mínim resums a mà. Ells protesten perquè, certament, així requereix més concentració.

És un greu error pedagògic que passada l'educació primària l'escriptura manuscrita cada vegada quede més relegada. Està demostrat per nombrosos estudis psicopedagògics i neurològics que l'escriptura manuscrita posa en marxa més i millors processos cerebrals que l'escriptura a ordinador. Cada lletra que tracem té la seua pròpia forma i una dinàmica de ritme que la diferencia de les altres lletres: el nostre cervell en establir lligats o unions de lletres treballa l'associació de pensaments, d'idees, d'imatges i obliga a la concentració. En l'escriptura amb ordenador totes les lletres són iguals –una tecla-, totes tenen la mateixa dinàmica –un colpet en la tecla-, i per tant no hi ha vincle entre una lletra i una altra, tot perdent-se l'associació i memorització d'idees. El volum d'activació mental és molt més gran en l'escriptura a mà, que estableix més connexions neuronals i entre els dos hemisferis cerebrals. En l'escriptura amb ordinador el procés és autònom, ‘mecànic’ monòton, gens espontani i molt menys creatiu que l'escriptura manual.

L'escriptura a mà té moltes més propietats positives: treballem entreteixint un mapa mental on processem l'anàlisi i la síntesi afavorint la comprensió lectora i l'aprenentatge, ordenant les idees. Tot això propícia que el raonament lògic i la construcció lingüística racional s'active i s'enriquisquen els conceptes i el pensament. El teixit neuronal també s'expandeix en fusionar-se la connexió immediata del cervell amb l'activitat grafo-motriu i visual. El nostre cervell funciona millor i més ràpid. Està també comprovat que fomenta la perseverança i és terapèutica perquè l'escriptura calma l'ansietat i l'estrés, i relaxa fent-nos oblidar altres problemes. I qui no oblida escriure a mà amb una certa assiduïtat, no perd qualitat i rapidesa cal·ligràfica. Tanmateix, molts professors i perits saben com de malament que escriuen hui cal·ligràficament, ortogràficament, gramàticament i sintàcticament els alumnes en els exàmens. Crec que és molt important que a l'alumnat se li encarreguen també treballs fets a mà. Hui dia tampoc s'escriuen cartes a mà, però la fredor dels emails o correus electrònics mai no aconseguiran la calidesa i romanticisme d'una carta a mà reflectint també la teua personalitat. Em sembla simbòlic i significatiu que la signatura manuscrita, que és personal i única, siga exigible en una acta notarial o en un testament.

Són molts els grans escriptors que han escrit a mà deixant a un costat l'ordinador o abans la màquina d'escriure. Per citar-ne uns pocs: Adolfo Bioy Casares, Cecilia Ahern, Pere Guimferrer, Simone de Beauvoir , Miguel Delibes, Miquel Martí i Pol, Junot Díaz, Carlos Fuentes, Neil Gaiman, Graham Greene, Kazuo Ishiguro, Pablo Neruda, García Lorca, Miguel Hernández, Eduardo Mendoza, Toni Morrison, Valle Inclán, Salvador Espriu, Camilo José Cela, Joyce Carol Oates, Michael Ondaatje, Orhan Pamuk, Richard Powers, JK Rowling, Juan Rulfo, John Steinbebeck, Neal Stephenenson, Truman Capote, Tom Wolfe, Marc Granell… La llista és llarga, i hi ha altres grans escriptors que han realitzat escrits tant a mà com a màquina: és el cas de Joan Fuster, Jean Paul Sartre, Vicent Andrés Estellés, Umberto Eco, Vargas Llosa; o Ernest Hemingway… que a més ho feia sempre dempeus. L'escriptor W. G. Sebald escrivia els seus atapeïts llibres a mà, denominant l'escriptura “la pintura de la veu” i menyspreant “l'espetec de les tecles”. I Paul Auster afirma: “Els teclats sempre m'han intimidat. Mai he aconseguit pensar amb claredat amb els dits en aqueixa posició. Un llapis o bolígraf és un instrument molt més primitiu, però sents que les paraules ixen del teu cos i després enterres les paraules en la pàgina”.

Tenen també els escriptors els seus ritus i manies –objectes que ha d'haver-hi sobre la taula- i trien bolígrafs de diferents colors cadascun, o llapis o plomes estilogràfiques. Rareses n'hi ha hagut al punt que Henry James no escrivia: dictava. Molts han realitzat una primera versió a màquina i després moltes correccions i ratllades a mà. Per descomptat, sempre hi ha hagut també escriptors amb lletra il·legible: a Karl Marx només l'entenien la seua dona i Engels, per la qual cosa a la impremta enviaven els llibres copiats amb les seues respectives lletres. Juan Goytisolo va decidir comprar-se una màquina d'escriure perquè tenia problemes per a trobar a ningú que entenguera la seua lletra.

Abundants estudis d'investigació revelen que hi ha tres tasques de reflexió que plantegen problemes als alumnes a l'hora de fer treballs per escrit: 1) generar l'oració que reculla el tema central del treball; 2) ordenar el contingut seguint una seqüència lògica, estructures dels arguments incloses –tant inductius com deductius-, descripcions, explicacions i narracions; 3) generar l'oració de la conclusió que fa avançar la redacció. Per exemple, inventar o crear una nova afirmació a la pregunta: “I ara què?”. Està comprovat que fer treballs escrits a mà soluciona millor aquest problema, sempre que tinga l'alumnat temps suficient per a realitzar un procés de pensament amb destresa, recolzat en uns sòlids hàbits de la ment: la redacció depén en part de la solvència de l'acte reflexiu que s'oculta darrere. Per a aconseguir la competència de la lecto-escriptura l'acte de pensar està integrat en el procés d'escriure. El procés de realitzar manuscrits es considera un dels enfocaments més eficaç d'ensenyar i aprendre. A l'eficàcia redactora s'arriba a través de cinc fases que a mà ordenen millor el pensament: la prèvia a l'escriptura, esborrany, revisió, correcció i publicació del producte final. És per això que fer un treball manuscrit apuntala els coneixements. L'alumnat estarà més atent a l'estructura de les frases i a l'elecció de les paraules –ni massa específiques ni massa genèriques-, buscarà mantindre l'estil, la coherència del llenguatge, la distribució de les informacions…

L'escriptura va evolucionar des de sistemes de representació merament mnemotècnics o comptables –com està testimoniat a Mesopotàmia- que inicialment representaven objectes en forma de pictogrames, fins a sistemes més abstractes que van acabar representant sons o logogramas abstractes. Per a la tradició aristotèlica, l'escriptura és un cojunt de símbols d'altres símbols. Per a aquesta tradició l'escrit no representa directament als conceptes sinó a les paraules fòniques amb les quals es denominen als conceptes. Aquest fonocentrisme va ser criticat per Jacques Derrida, que considerava d'especial importància l'estudi pur de l'escriptura i el constructe. Com bé va assenyalar Roland Barthes l'escriptura ha significat una revolució en el llenguatge i en el psiquisme, i, amb això, en la mateixa evolució humana, ja que és una “segona memòria” per a l'ésser humà. No oblidem que es distingeix la prehistòria de la història perquè en la primera hi mancava d'escriptura i només existia la tradició oral.

Des de la psicologia, Gordon Wells va explorar el 1987 quatre nivells d'ús de l'escrit que no s'han de considerar funcions en el sentit lingüístic: executiu, funcional, instrumental i epistémic. Un altre geni de la psicologia, Vygotski, sosté que el llenguatge escrit a mà genera processos psicològics diferents de l'oral i més profunds, i que, per tant, també són diferents els processos psíquics que s'involucren en l'educació amb una o altra mena de llenguatge i escriptura. Després de mil·lennis d'escriptures, amb les seues desenes d'alfabets o caràcters, jeroglífics i pictogrames, segons països, èpoques i cultures, no podem donar per liquidada l'escriptura manuscrita que tanta saviesa va llegar al món gràcies a escribes i amanuenses. Hem d'escriure a mà, també.