Tota política que no fem nosaltres…

Fa escassos dies se celebrava al teatre principal l'homenatge pel centenari del naixement de l'intel·lectual valencià, Joan Fuster. No és per a menys, en la memòria col·lectiva quedaran els aforismes i els pensaments il·lustres de l'escriptor suecà que tant han ajudat a entendre la identitat valenciana. A mi personalment hi ha una frase seua que em va remoure la consciència des de ben menut:

“Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”

Tan certa i a la vegada tan actual. Precisament jo mateix vaig decidir participar en política quan em vaig adonar que la meua vida, com la de milers de joves d'aquest país estava marcada per la crisi, la precarietat i la impossibilitat de poder tenir un projecte de vida digne. Paral·lelament, a banda del context, hem hagut de suportar que se'ns batege com la “generació de cristal” de manera pejorativa per ser considerats una generació fràgil.

No puc estar d'acord amb això. A diferència del que va ocórrer amb aquells que eren joves durant els anys 50 i 60, els joves menors de trenta anys hem hagut de travessar tres crisis socials i econòmiques diferents; les viscudes en 2008 (crisis de la rajola), 2019 (COVID-19) i 2022 (Invasió d'Ucraïna). Podríem dir que des que tenim consciència, no coneixem altre context que no estiga marcat per la “crisis” amb totes les seues conseqüències derivades (econòmiques, socials, salut mental, etc.)

Les dades són aterridores. Hui dia un jove hauria d'invertir 11,5 anys del seu salari per a poder costejar-se un habitatge. Xifra que està molt lluny dels 3-4 que havien d'invertir els i les joves dels anys noranta. Emancipar-nos és un dels reptes de la gimcana, que s'incrementa si parlem d'inserció laboral, ja que les dades mostren la precarietat i temporalitat dels nostres treballs.

L'única opció per revertir aquesta situació i canviar allò que ens envolta és la política. Per exemple a partir de l'aplicació de la reforma laboral de Yolanda Díaz, la temporalitat ha caigut d'un 70% a un 50% i el nombre de joves que ni estudien ni treballen també s'ha reduït. Però continuem parlant encara d'un 50%, fet que ens mostra que encara queda molt per fer, però hi ha camí per recórrer.

La política ha d'estar al servei de les persones, per tant, si som el 20% de la població valenciana, és el moment de posar el focus sobre nosaltres. És necessari que la societat valenciana entenga que els problemes dels i les joves també són els problemes de tota la societat.

Però probablement Fuster tenia raó. No és suficient en resignar-nos, la política l'hem de fer nosaltres. És el moment de fer el pas, de participar i no tenir por a fer política per nosaltres mateixa.

Amb la motxilla plena d'il·lusió i les cames tremoloses, vaig decidir emprendre el camí de presentar-me davant l'assemblea d'Iniciativa com un dels candidats a formar part de la llista de Joan Ribó a les eleccions municipals. Amb tota l'estima possible, l'assemblea em va donar la confiança d'ocupar un dels deu primers llocs de la llista de Compromís.

Des d'aquest moment vaig sentir la responsabilitat de tot el que això implicava. Malauradament, a mesura que passaven els dies m'entristia profundament determinades lectures que semblaven pròpies de joc de trons, generant un imaginari en el qual jo m'havia colat en una llista on suposadament no hauria d'estar. Una llista on l'única persona menor de trenta anys era jo.

Cada vegada que això passava pensava en aquella frase de Fuster. Pensava en l'oportunitat que tenim totes i tots de participar de política activa, perquè la política no és sols per a uns pocs. La política és per a totes i tots. I els joves tenim la possibilitat de representar-nos i construir un present i futur millor. Perquè si la política no la fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.