Tamames i tots els altres

El caire sovint patètic que ha pres la moció de censura presentada pel partit d’ultradreta Vox i protagonitzada per l’antic professor Ramon Tamames s’ha posat de manifest -entre molts altres moments- quan el protagonista, volent respondre al representant del PNB, recordava que ell havia sigut deixeble i admirador de... Pío Baroja. Que tenia un gran interès pel tema basc. I també que havia fet una xarrada sobre economia als presos d’ETA a la presó de Carabanchel. És una eixida del guió -o una escena de teatre del l’absurd-, una manera d’eixir per la tangent, de no respondre, de mostrar una gran inòpia constitutiva i d’acaballes. Una inòpia que ha dominat les seues intervencions -sovint demencials- al Congrés dels Diputats dimarts 21 i dimecres 22 del mes de març. Realment, ben mirat, es podria compondre una antologia del disbarat a partir de les intervencions -entre l’ocurrència, l’arbitrisme i l’egolatria- de l’antic professor Tamames, qui d’altra banda té més triennis com a tertulià de la COPE i coses així que com acadèmic o intel·lectual digne de consideració. “Una incultura oceànica”, n’ha dit el sempre desllenguat i mordaç Losantos. No li mancava raó, en aquest cas, sap greu dir-ho.

Més enllà de l’anècdota, caldria cercar la categoria. Perquè bona part del Sindicat del Crim que es va constituir al voltant dels mitjans d’extrema dreta com la COPE (propietat de la sempre caritativa Església Catòlica) o El Mundo i l’ABC en l’època d’acaçament de Felipe González (“Váyase, señor González!”),  havien estat de joves més o menys esquerres, en un temps de confusió i de perspectives obertes enllà d’un Règim que no duraria sempre... El transformisme -en el sentit gramscià- va predominar. Per exemple, Federico Jiménez Losantos -deixeble a l’institut de Terol del poeta i cantant Labordeta- pensava que era d’esquerres, fins que a Catalunya no va trobar el reconeixement i la glòria que pensava que mereixia i, ple de furor ressentit, va escriure Lo que queda de España. Un text premonitori. A Madrid li varen obrir els braços de bat a bat i fins al dia d’avui, com un tòtem molt ben pagat -s’ha fet milionari- de l’extrema dreta. El mateix  passà amb Sánchez Dragó, el de la España mágica, un best seller que connectava amb l’ocultisme simbòlic i el gust pels misteris de l’Ahnenerbe dels nazis. Sánchez Dragó, un tipus moralment preocupant, ha estat factor actiu de la moció de censura de Tamames.

¿Què tenen en comú tots ells, i tants més com el filòsof ja desaparegut Gustavo Bueno, Fernando Savater, Joaquín Leguina, i tots els altres (incloent, a escala valenciana, els noms que vulgueu)? Doncs Cal Dir que representen la desfeta del pensament de l’antifranquisme, de la lluita per la democràcia, la llibertat, la igualtat i la dignitat (que inclou el respecte a les cultures i pobles discriminats i reprimits).... Personifiquen -amb resultats nefastos- el xoc amb una realitat democràtica i plurinacional que els fa, literalment, fàstic quan aconsegueix amb penes i treballs fer-se  visible o valdre. No poden suportar la pluralitat cultural i nacional. Volien una Espanya compacta i castellana, tal com varen aprendre a les beceroles homogènies del franquisme, a les escoles nacional-catòliques, a casa d’uns pares militars o franquistes, als Jesuïtes, als seminaris o  als col·legis majors del SEU: una Pàtria, un Cabdill, una Llengua, un Imperi. Segons els motlle francès sempre (tret d’una petita desviació hitleriana). O després, en perversa desviació, identificant tot això amb un internacionalisme proletari d’allò més dubtós i espuri...

 I no, sembla que no és el cas. L’Espanya real -que l’esquerra havia assumit- és definitivament plural i diversa en llengua, cultura, sentiment, interessos, percepcions i adscripció nacional. I què passa? És un delicte, un crim? S’ha de constituir un nou Tribunal de la Santa Inquisició, com els agradaria a molts dels promotors de la moció de censura encapçalada per Tamames a major glòria de la confluència de la dreta i la ultradreta? Quin paper més trist aquest que ha fet el tertulià i antic economista de guàrdia...

La Constitució, en un moment de lucidesa, a l’article 3. 3 diu: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya [diferents del castellà] és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, a més de reconèixer a 3.2 l’oficialitat a les respectives comunitats “de les altres llengües espanyoles”. Sembla evident que cadascú llegeix i interpreta la Constitució com vol. Per alguns super-constitucionalistes i no-nacionalistes (és a dir, nacionalistes espanyolistes), “respecte i protecció” seria una ficció formalista, un ornament, una farsa, un tràmit per cobrir l’expedient. No res de seriós, res de posar seriosament les bases per a preservar i projectar al futur un patrimoni lingüístic valuós, propi, nostrat, que ve de lluny i demana accions per garantir-ne la viabilitat i el futur. Un patrimoni amenaçat per les noves dinàmiques socials i comunicatives.

Perquè la situació del valencià -del català en general- és d’emergència. I s’han de posar els mitjans adequats per redreçar una situació alarmant. De davallada en l’ús social. Ací entra de ple aquell “especial respecte i protecció”, en una interpretació generosa i no pro domo de la llengua imperial...

Res a dir? Res a plantejar? ¿Només criticar amb arguments esbiaixats els qui plantegen el problema amb cruesa, però amb tota mena de clàusules de precaució, respecte i consideració? Amb ús d’una ironia que no és entesa, cosa rara en gent intel·ligent, tot i que ja sabem que el prejudici sol ser obnubilant.